1. L'staccato a les peces de violí de Mozart és un tema molt concret, i els objectius dels treballs solen canviar i focalitzar-se a mesura que avancen. Era aquest el teu plantejament inicial, o formava part d’un objectiu més gran?

—La precisió va ser al final en les obres que vaig escollir i que, a causa del sistema dels TFG, l’havia de fer sobre el violí. El tema anava a ser quasi des de l’inici la notació de l'staccato. Ja m’interessava, prèviament, ho havia parlat amb en Miguel Simarro, professor de l’ESMUC, i m’havia oferit un parell d’articles per llegir. A més, el treball “arqueològic” que un TFG així comportaria també em semblava bastant entretingut.

2. Per descomptat, és important revisar fonts diverses, però què és el que et va portar a llegir tractats en francès i italià, sent Mozart i els seus professors principalment germànics?

—És un dubte que vaig tenir durant el treball. En comparació, hi ha moltíssima literatura en italià i en francès. Hi ha una gran influència d’ambdues, sobretot la italiana. Quan va escriure els concerts de violí, que són les obres en les quals m’he centrat, Mozart estava a Itàlia i acabava d’estrenar un parell d’òperes. França i Itàlia sempre han sigut bastant oposades musicalment, al llarg de la història, però també hi havia força literatura en francès, fins i tot traduïda de l’italià. Així doncs, crec que el terreny centreeuropeu de Mozart estava enmig d’aquests altres dos, i manuscrits com els de Leopold Mozart també havien estat escrits en francès.

3. Havent llegit diversos tractats en diferents llengües i estudiat tant Haydn com Beethoven per arribar a les conclusions, creus que es pot aplicar el criteri de Mozart a altres compositors contemporanis?

—En el cas de Beethoven no, ja que només té un signe. Haydn varia una mica més. En una primera etapa només utilitza un símbol, també, però més cap al final comencen a aparèixer dos en casos molt puntuals (strokes i punts), i sembla que podria ser de l’estil de la divisió de Mozart. A mesura que avancem en el temps, ja a partir de Beethoven, hi ha tal quantitat de signes, literatura i precisió, que ja se sap el que vol el compositor.

4. És una mica irònic que, sobretot amb l’obsessió per “l’autenticitat”, s’interpreti Mozart de manera tan romantitzada. Per què creus que s’ha arrelat tant la pràctica dels intèrprets dels segles XIX i XX?

—Sí que crec que hi ha un canvi en els últims deu o vint anys: es busca un Mozart bastant més clàssic, tret d’intèrprets molt canonitzats. Al segle XIX, la forma més fàcil d’interpretar una obra antiga era tal com te l’ensenyaven. Aleshores si te l’ensenya un professor que pertany a una altra tradició, s’acabarà tocant d’aquella manera, ja que l’altre mestre probablement no tindria els mitjans per saber com s’interpretava en el passat. Amb això no vull fer un missatge d’admiració a l’historicisme, però crec que també juguen un paper important les edicions, ja que la gran majoria estan editades per autors posteriors romàntics que afegeixen arcs, dinàmiques, digitacions…

5. A part de les edicions urtext, vas trobar edicions crítiques de les obres de Mozart que fessin menció a aquesta problemàtica?

—No sé fins a quin punt hi ha edicions crítiques dels concerts de violí de Mozart. Sí que he treballat amb edicions crítiques de compositors romàntics del segle XIX perquè moltes vegades no en tenim urtext, d’aquests, però no conec cap edició crítica dels concerts de Mozart. Les edicions urtext, però, ja solen explicar alguns dubtes que poden sorgir en la comparació entre el manuscrit i la primera edició de Mozart.

6. En el teu cas, consideres important intentar recuperar la intenció original de Mozart, encara que sigui impossible determinar-la amb completa precisió?

—Si ho extrapolem tot a l'staccato, em sembla absurd. Tot i això, i sense voler entrar en un discurs historicista, cada cop crec més que respectar el text original fins a cert punt ens dona perspectives molt interessants, sempre amb un marge de llibertat interpretativa, és clar. La meva professora ho resumeix molt bé amb una frase molt simple: “Per què escriu això, i no una altra cosa?”. Actualment, ja hi ha un problema de “sobreestandarització” de la interpretació. Per tant, si encara fóssim més historicistes, l'únic que tindríem seria còpia rere còpia rere còpia d'exactament el mateix.

7. Finalment, com creus que aquest treball ha afectat la manera com enfoques les obres de Mozart que toques?

—Sense exagerar, jo crec que sí que m’ha influenciat. Tampoc és que de sobte m’hagi il·luminat, però ara tinc un criteri més informat quan veig aquestes articulacions, i si tinc dubtes, puc recórrer fàcilment al manuscrit i saber més o menys com enfocar-ho. També m’ha aportat experiència per poder reflexionar no només sobre aquests signes, sinó sobre tota la notació en general.

Podeu llegir el seu treball aquí.