L’any 1917, va néixer John Birks “Dizzy” Gillespie, que més endavant esdevindria una estrella del jazz. Dizzy va començar a estudiar música als nou anys, ja que el seu pare era director d’una banda musical. Entre els diversos instruments que va estudiar, la trompeta va ser el seu punt fort, descobrint doncs noves tècniques sobre aquest instrument que fins aleshores ningú havia imaginat.
La seva carrera com a músic va anar avançant i a poc a poc va esdevenir un trompetista mundialment conegut i un dels principals músics i divulgadors del bebop, juntament amb Charlie Parker i Thelonius Monk.
Però la història de Dizzy no queda només dins del món del jazz sinó que va molt més enllà fent encara més característic a aquest músic. Resulta que l’any 1964, per primer cop un músic de jazz de raça negra, es va presentar a les eleccions presidencials dels Estats Units pel partit demòcrata. Però no hauria sigut possible sense l’ajuda d’un periodista anomenat Ralph Gleason, el qual estava d’acord i confiava amb les idees de Gizzy i va decidir llençar la campanya “Dizzy for President”.
Dizzy Gillespie ho tenia claríssim, volia formar govern amb companys seus, és a dir, amb altres estrelles del jazz. Dizzy proposava Duke Ellington com a secretari d'estat, Miles Davis de director de la CIA, Charles Mingus com a secretari de la pau, Louis Armstrong com a ministre d’agricultura, etc… També tenia clar que un home de govern havia de ser un home amb un punt de vista purament humanista i que anés més enllà de les divisions. Tot i tenir unes idees i objectius molt clars, Dizzy també era conegut pel seu sentit de l’humor; de fet deia que si arribava a ser president, enviaria un astronauta afroamericà a l’espai.
Dizzy no ho va tenir fàcil a l’hora de presentar-se com a candidat, ja que molta gent no se l’acabava de creure. Però estava convençut que els Estats Units el necessitava i que hagués sigut molt millor president que qualsevol dels que estaven a la presidència en aquell moment, els quals vulneraven els drets humans de la gent afroamericana.
Aquestes idees, però, no van arribar a ser possibles, ja que no va aconseguir tenir tanta popularitat com per arribar a ser el representant demòcrata i Lyndon Johnson li va guanyar la presidència. Si hagués guanyat Dizzy, la Casa Blanca hauria passat a ser anomenada la Casa del Blues i recordada per haver estat presidida per tota una generació d’estrelles del jazz.
Bibliografia:
Jaimen, N. (2019). Dizzy para presidente. World groove: del jazz a las músicas del mundo. doi: http://worldgroove.com/contenido/dizzy-para-presidente
Chicote, G. (2012). Un candidato a presidente con una trompeta bajo el brazo. Animales del jazz. doi: http://www.animalesdeljazz.com/un-candidato-a-presidente-con-una-trompeta-bajo-elbrazo/
.png)
.png)
0 comentaris