Musicologia al taller

“Una experiència rejovenint i il·luminant”

Fins a la discogràfica Deutsche Grammophon, un dia qualsevol de setembre de 1984 a Nova York, van arribar Leonard Bernstein, Kiri Te Kanawa, José Carreras i Tatiana Troyanos, es disposaven a la gravació de West Side Story.

“Sempre havia imaginat West Side Story des del punt de vista adolescent” va dir Leonard Bernstein sobre el repartiment, en el qual va apostar per “cantants d’òpera de primera classe mundial” amb eufòria, entusiasme, excitació. “Kiri és un somni [...] hi ha un color fosc a la seva veu”.

A l’enregistrament de la famosa obra, va haver-hi algunes alteracions. Com per exemple, el tempo de “I feel pretty”, cançó que apareix a la pel·lícula i el show de Broadway amb un caràcter molt lleuger arran dels últims moments viscuts a l’escena, però en canvi, a l’àlbum no hi havia cap premissa que encotillés la interpretació de la cèlebre cançó, de manera que el tempo que quedarà per sempre és el que Bernstein havia somiat, líric i elegant.

De fet, “I feel pretty” no és l’única cançó modificada, també és el cas de “One hand, One Heart”. Un solo diluït d’oboè introdueix la cançó, que impacta al públic, una cançó que existeix a la vora d'un precipici d'un abisme d'emotivitat, una cançó que si no s’interpreta al 100%, es converteix en “pur sentimentalisme cursi” diu Bernstein.

Kiri Te Kanawa sempre ha estimat West Side Story. Quan tenia 19 anys ja va cantar en l’enregistrament d’alguna de les cançons del musical amb el mateix compositor present, de qui diu: “És un home d’emocions. Pots veure els seus estats d'ànim, les seves frustracions, la seva felicitat, el seu desig d’actuar per a la gent. Això és el que fa que l'home sigui tan interessant. Un està constantment tractant de llegir-lo, però és d’un altre planeta”.

Al seu torn, el cantant José Carreras explica “Cada moviment seu és música. Diu als intèrprets el que vol amb els seus gestos, amb els ulls, amb el cos. Ningú al món pot fer-ho com ell”, encara que també recorda l’anecdòtic conflicte durant d’enregistrament de “Maria” entre Bernstein i Carreras a la sessió d’enregistrament de “Maria”, en què el cantant va deixar de cantar el sol agut final.

Leonard Bernstein mai abans havia dirigit una obra de teatre musical i no utilitzava una partitura adaptada amb els senyals per entrades, sinó una partitura completa, cosa que va incrementar notablement els temps d’edició de les partitures a les sessions.

La majoria de processos de gravació són tensos, però en el cas de West Side Story va ser excepcionalment divertit. Per Bernstein, va ser una experiència de descobriment, “molt rejovenint i il·luminant. M’he estat sentint molt jove i identificat amb aquesta peça de 28 anys. [...] És tan divertit. Estic molt orgullós de la forma en què sembla romandre jove.” I així quedarà West Side Story eternament.

Un dels noms que sens dubte va lligat a la música clàssica occidental del segle XX és el del músic Leonard Bernstein (1918-1990). Director, compositor, pedagog, pianista, va exercir la seva professió des de molts angles. La seva figura s’ha contraposat molts cops a la del director austríac Herbert von Karajan (1908-1989): Amèrica i Europa, Viena i Berlín, modernitat i tradició, pedagogia i tancament, progrés i estatisme. Però segurament ningú dubtaria que ambdós van saber-se aprofitar dels diferents avenços tecnològics —indústria discogràfica, audiovisuals, etc.— per consagrar-se i construir i difondre el seu mite.

Bernstein a més va compondre tot un seguit d’obres d’èxit, de so característic i gust estatunidenc, molt proper als musicals. Qui no coneix West Side Storie —posteriorment portat al cinema—, o l’opereta Candide, o la colossal Missa? Totes elles, però, tenen una innegable pàtina de quotidianitat, un cert aire de banda sonora d’un temps i d’un país.

Una altra de les seves òperes és Trouble in Tahiti (1952), una òpera en un acte i set escenes les quals s’allarguen uns 40 minuts. La peça —amb llibret del compositor— està dedicada al seu amic i company d’estudis Marc Blitzstein, un convençut activista d’esquerres. Aquest fet no és casual, ja que tot el fil argumental gira al voltant d’un matrimoni, el Sam i la Dinah, que malgrat tenir tot allò que el somni americà prescriu per assolir felicitat, són incapaços de trobar-se en l’amor. Són infeliços, necessitats d’estima i incapaços de comunicar-se. És, doncs, una crítica al capitalisme salvatge.

En bastir l’obra, Bernstein es val d’una sonoritat propera a l’estil d’Aaron Copland i, alhora, de les bandes de jazz per construir aquest clima americà. Ho reforça amb ús molt conscient d’un lèxic propi de la gent que vol representar. A més, tot i que directament sols apareixen els dos personatges principals, un trio vocal s’utilitza en diversos punts tot cantant les bondats de viure als afores, en una casa pròpia i envoltats de possessions materials. Evidentment, això xoca amb el que passa a l’escenari, on els infeliços i avorrits amants són presos de la misèria moral i la soledat que, per exemple, fa que només tinguin vida comunitària els diumenges —i normalment només entre els homes. 

Trenta anys més tard, el 1983, escriuria A Quiet Place, una òpera de majors dimensions i que vol ser una seqüela de Trouble in Tahit. Curiosament, però, aquesta última és inserida al segon acte com a flashback.

En definitiva, és una crítica a tot el que és superflu, a la cobdícia, a la desmesurada obsessió pels diners. Tot i això, no seria exagerat veure-hi un fet autonarratiu de la vida sentimental de Bernstein.