Obres al voltant
de Schubert interpretades a Lockenhaus
L’Auditori de Barcelona
Diumenge 11 de desembre de 2016
19.00 h
Cada època té
els seus grans compositors, però també les seves grans formes musicals. Sens
cap mena de dubte, les triomfadores durant la totalitat del s. XVIII van ser
l’òpera i l’oratori. Després de la Revolució Francesa sembla que això hauria
d’haver canviat; però entre els gustos aristocràtics que la nova classe
dominant, la burgesia, va decidir apropiar-se, hi havia també el musical. Així,
tot i que el romanticisme va ser excepcional en la gènesi de noves maneres
d’entendre la música, el s. XIX és considerat per molts el gran segle de
l’òpera o de la simfonia, formes que ja tenien una tradició.
Franz Schubert va néixer a
finals del s. XVIII i va ser una víctima flagrant d’aquesta moda elevada. Per a
esdevenir un gran compositor, hom havia d’escriure òperes, oratoris i simfonies.
El geni de Schubert va decidir, però, dedicar-se a una composició diferent, a
escala més petita: va ser el gran cultivador del gènere del lied, la
cançó alemanya, que va encaixar de primera als salons burgesos del vuitcents
però que no era feta pels grans teatres.
Si el fet
d’apartar-se de l’òpera i l’oratori van privar-li l’accés a la primera línia
musical durant la seva vida, els lieder de Schubert han captivat les
audiències de dos segles sense excepció ni aturador, i l’han acabat convertint
en un dels grans. Entre les peces del repertori d’aquest vespre no hi trobem lieder,
però sí una obra que hi té molta relació. Es tracta del Quintet amb piano en La
major D 667, “La truita” (Die Forelle), que Schubert va
compondre l’any 1819. En aquesta obra de grans proporcions hi trobem una de les
auto-cites més famoses de l’obra del compositor alemany: el quart moviment, un
clàssic tema amb variacions, conserva l’ànima del lied “La truita”, que Schubert
havia compost dos anys abans, el 1817.
De tema bucòlic,
aquest lied ha quedat avui en dia camuflat per la genial transfiguració que en va fer
el seu compositor en incloure’l al quintet. Entremig de formes sonata, scherzos
i prestos, Schubert
no evita en cap moment la referència al gènere que va marcar la seva
trajectòria; el piano ens recorda contínuament, amb la figuració del siset
ascendent copiada de l’acompanyament de la cançó original, que la senzillesa i
el preciosisme han de romandre sempre. Ni tan sols una de les formacions
cambrístiques més complexes, el quintet amb piano, esdevé una obstacle per al
flux expressiu, i moderat alhora, de la melodia schubertiana. El regal de
Schubert és potser la possibilitat de sentir la bellesa sense mediació de cap
gest intel·lectual.
.png)
.png)
