Musicologia al taller

El passat divendres set d’octubre, Xostakóvitx i Rakhmàninov van encarregar-se d’omplir la Sala Pau Casals de L’Auditori de Barcelona de música clàssica. Van ser els protagonistes del segon concert dins el cicle simfònic de L’Auditori, aquest cop sense el director titular, Kazushi Ono.

El programa que oferia l’OBC (orquestra resident) es basava en exemples molt característics de l’estil dels dos compositors russos esmentats. Per una banda, una primera part amb la “Rapsòdia sobre un tema de Paganini”, Op. 43 de Rachmaninov, composta el 1934. Es tracta d’una obra concertant per a piano i orquestra simfònica, d’uns 22 minuts de durada. L’habilitat tècnica que requereix li és exigida al solista és coneguda arreu del món; en aquesta ocasió, va exhibir-la el pianista macedoni Simon Trpčeski. La seva va ser una actuació molt viva, en la qual van destacar la mobilitat corporal i la comunicació amb el director, Josep Caballé, que transmetia l’energia despresa del virtuosisme pianístic a l’orquestra. El públic va quedar entusiasmat amb la interpretació del pianista, que va sortir a oferir un bis en dues ocasions, acompanyant el primer violoncel i el concertino. Cal esmentar que Trpčeski va sortir a tocar en substitució de John Lill, pianista titular per a aquest concert que va veure’s incapacitat degut a una malaltia sobtada.

La segona part del programa consistia en la interpretació de la Vuitena Simfonia de Xostakóvitx, estructurada en cinc moviments i de durada aproximada d’una hora. Aquesta obra, d’una magnitud extraordinària, va sorprendre gratament el públic de la sala, que va restar en silenci absolut (condició sovint utòpica) durant la major part de moments climàtics de la simfonia, com impressionat per l’estridència i la dissonància. Els tres últims moviments, que es toquen sense interrupció, van esgotar les possibilitats acústiques de l’espai. La vetllada va ser intensa, amb una sala gairebé plena i aplaudiments finals insistents.

Deixem aquí alguns enllaços per a més informació:

https://www.auditori.cat/ca/la-8a-de-xostakovitx

FONT: Carballo Blanco, Mº Encina. Seamus, el perro cantante de Pink Floyd [en línea] Anecdotari del Rock 2006-2016, 5 novembre 2009 [Consulta: setembre 2016] Disponible a <http://anecdotariodelrock.blogspot.com.es/2009/11/seamus-el-perro-cantante-de-pink-floyd.html>

Foto extreta de: http://www.taringa.net/post/musica/19582284/Seamus-el-perro-en-Pink-Floyd.html

En la història de la música existeix un cas d’un magnífic pianista que, per desgràcia, molta gent desconeix. Aquest pianista es diu Blind Tom Wiggins, va néixer el 1849 i va morir el 1908. Procedent de Georgia, amb un sol any d’edat va ser venut com esclau a l’advocat general James Neil Bethune i per aquest motiu es va mudar a Columbia deixant així als seus pares. Degut a la seva ceguera i el seu trastorn d’autisme no podia fer gaire feina a la casa d’aquest, convertint-se en un joguet més per a les filles. Tot i aquesta situació, després de tres anys escoltant-les tocar el piano, a l’edat dels quatre anys una nit es va atrevir a anar a la sala on guardaven l’instrument i va començar a interpretar a la perfecció una sonata de Mozart. El general va baixar de la seva habitació pensant que era una de les seves filles i en trobar-se el petit Tom de quatre anys tocant d’aquella manera es va quedar fascinat. Va comprovar que era capaç de memoritzar amb detall cada peça que escoltava amb una sola escolta, i això el va portar als onze anys d’edat a interpretar davant del president nord-americà Buchanan dos peces completament noves: la primera de tretze pàgines d’extensió i l’altra de vint. Va realitzar gires arreu d’Europa i dels EUA. El seu repertori incloïa Beethoven, Mendelssohn, Bach, Chopin, Verdi, Rossini i molts altres. Va arribar a memoritzar –informació que es va recopilar a un catàleg- unes 2.000 obres, però desafortunadament el catàleg va desaparèixer i diuen que és possible que després de la pèrdua s’incrementessin unes 3.000 obres més, fent el total de 5.000 obres com a repertori que ell emmagatzemava al seu cap. I no només tocava el piano memoritzant, als cinc anys va compondre la seva primera peça anomenada La tempesta i era capaç d’improvisar. I més enllà de la música també es va poder comprovar la seva memòria tan extraordinària: era capaç de memoritzar un discurs de 15 minuts havent-lo escoltat una sola vegada amb qualsevol idioma i pronunciant-lo amb la fonètica corresponent, sense ell entendre res del que deia. Realment es coneix que el seu vocabulari era inferior a 100 paraules. Impressionant, no creieu?

·Fonts:

La postura político-ideològica entra dins la sèrie d’aspectes que no s’acostumen a aclarir en les biografies dels compositors. Val a dir que, sovint, aquesta indefinició (que es justifica, veladament, amb l’ajuda d’alguns prejudicis conceptuals, com el “bohemi” o l’ “outsider”, que planen sobre la figura de qualsevol artista), aquesta indefinició, dèiem, és buscada. És incòmode recordar que Dalí no va oposar-se mai al règim franquista; o remarcar la simpàtica relació entre Mozart i la francmaçoneria; o etiquetar com a antisemita la ment que va dissenyar l’obertura de Tristan und Isolde. Sovint la història de l’art ens regala petites veritats que permeten posar en dubte la veneració que professem cap a algunes personalitats: l’anècdota que ens disposem a racontar en conté una de particularment explosiva. 

Stravinsky va ser el compositor de la innovació, la punta més afilada del modernisme, l’anti-romàntic per excel·lència, una de les avantguardes solitàries més enigmàtiques i captivadores que va produir el s. XX. Almenys des d’un punt de vista progressista, aquests enunciats congenien amb aquests altres: oposició al totalitarisme, respecte a la democràcia i lluita per la tolerància religiosa i racial. Però els primers anys del s. XX van generar un espectre de relacions entre art i ideologia política molt més ampli del que ens podem imaginar.

El compositor rus era un ric despreocupat, que cap als anys trenta disposava d’una fama incondicional i d’uns royalties excel·lents en països tan pròspers com l’Alemanya de la República de Weimar. Va esdevenir-se que Hitler va pujar al poder, i ell no els volia perdre. Quan el seu nom va aparèixer en una de les llistes negres del nazisme (que l’acusava de bolxevic), Stravinsky va escriure al seu editor perquè publiqués la seva genealogia immediatament: estava net. El seu pare era d’ascendència polonesa i catòlica i la seva mare venia de família ortodoxa. 

Stravinsky només es va manifestar contra les acusacions nacionalsocialistes quan la seva música va aparèixer a l’exposició d’Entartete Musik, a Munich, l’any 38. Podria haver-ho fet molt abans. El creador de la Sacrée du Printemps, però, va preferir quedar-se al marge de la barbàrie. Es diu que el director jueu Klemperer va demanar-li el seu suport en un document contra l’exili forçat del poble hebreu. Altre cop, el seu ego (ignorant conscient de la unió entre música i identitat ideològica) va afanyar-se a contactar amb l’editor, preguntant-li:

 “Is it politically wise to join this common cause?”

Font: 

Xiros Cooper, J. (2000). T. S. Eliot’s Orchestra. Critical essays on poetry and music (1a edició). New York: Garland Publishing, Inc.