Una frase com “escoltar els colors” pot semblar, d’entrada, el títol d’algun text poètic, però en aquest cas, fa referència a un fet real.

Algú s’ha plantejat mai què passaria si no poguéssim veure els colors?

Un programa de tv3, dedica 20 minuts a explicar detalladament cada color i el que implica, per exemple, que el verd batega, creix, brota i viu. És el color de la natura, de la vida, el blau és confiança, aire, mar, oxigen. El vermell, el foc, la passió. El taronja, potser la primera llum del dia, un moment de transició, la vitamina C. El marró, el color que, insconscientment més utilitzem, és tardor, fulles.

Però, si enlloc d’utilitzar aquest tipus d’adjectius, o referències comparatives utilitzéssim sons, com seria?

Fa relativament poc un amic em va ensenyar  el cas d’un home, Neil Harbison, que va néixer amb acromatoplasia. Aquesta és una malaltia genètica, una anomalia de la visió que impedeix veure en color,  només permet veure en blanc i negre.  

El cas és que Neil Harbison, va conèixer a un llicenciat en cibernètica, i junt amb ell, va treballar en la creació d’un eyeborg, per a poder percebre els colors a través dels sons. L’ull detecta la freqüència del color i l’envia a un chip que té implantat, d’aquesta manera pot sentir el so dels diferents colors.

Harbisson ens explica en un vídeo, diferents exemples que demostren com li ha canviat a ell la percepció de certs aspectes, com per exemple, la forma de vestir: “Ja no vesteixo en funció de si queda bé, sinó de si sona bé”, en el menjar:  pot menjar-se la seva cançó preferida o composar melodies a partir dels aliments, i fins i tot, en conceptes més transcendentals com el propi concepte de bellesa. Nosaltres pensem en la bellesa en funció –sovint- d’un cànon establert, d’uns patrons que ens imposen a partir d’elements quotidians, en canvi, ell, pot escoltar les cares, i decidir si són boniques en funció de si sonen bé o no.

Una altra cosa interessant, és l’efecte invers, és a dir que els sons esdevenen colors. Sons des del telèfon fins a temes coneguts mundialment:

I no només cançons, sinó també discursos:

Una altra cursiositat, és que Neil Harbisson pot arribar a percebre colors que els altres humans no podem, com per exemple, els infraroig o els ultravioleta.

Pels que estiguin més interessats en el tema, des de fa 4 anys, Neil Harbisson va crear la Cyborg foundation, una institució per a la investigació, la creació i la promoció de projectes relacionats amb l’ampliació i la creació de nous sentits i percepcions mitjançant l’aplicació de tecnologies per al cos humà. De fet, la fundació també pretén defensar els drets de cyborg –Neil Harbisson va lluitar per a que el govern li deixés aparèixer al seu passaport amb l’ull electrònic, ja que ell declara que es va convertir en cyborg quan va deixar de sentir la diferència entre el seu cervell i el software: "No es la unión entre la antena y mi cabeza lo que me convierte en ciborg sino la unión entre el software y mi cerebro".

És una bona manera de fer certa crítica a la creació d’aplicacions basades en necessitats falses, o imposades, per a proposar una nova forma d’entendre el concepte de tecnologies, i de veure una altra aplicació de la música, que va més enlllà del que segurament mai hauríem imaginat. 

Segurament si féssim un qüestionari a uns quants joves sobre quins tres gèneres musicals s’emportarien a una illa deserta, la música clàssica es trobaria en la majoria dels casos fora de la llista. Per què els joves estan tan allunyats del panorama clàssic? La música clàssica no està prou modernitzada per a ells? Què està passant?

El nostre dia a dia està ple de milers d’estímuls. Ens atipem de molta informació que circula en un mateix moment i de manera constant. Ens costa parar atenció a una sola cosa molta estona i sovint la nostra ment es troba suspesa en futur–passat, oblidant el fet d’assaborir els detalls del moment. I en el cas de la música, trobo que aquests fets es veuen reflectits en la manera que tenim d'entendre-la i d'escoltar-la.

Si pensem en els reproductors en línea, disposen de bases de dades  monstruoses que ens ofereixen un ventall musical amplíssim, així que en 2, 5 o 10 minuts podem assimilar una quantitat de música totalment diferent. A qualsevol hora i moment és possible  escoltar el que ens vingui de gust amb un sol clic i no parlem del carrer! La música de fons de qualsevol centre comercial, bar, botiga, ascensor... En definitiva, és increïble la música que podem arribar a absorbir en un sol dia.

Així doncs, amb aquest panorama, resulta cada cop més difícil plantar-te en alguna sala o auditori i parar atenció a alguna simfonia o òpera sencera de Mozart, Wagner o algun altre clàssic. I m’estic adreçant i assenyalant amb el dit exclusivament a aquestes noves generacions que es troben submergides en aquest boom tecnològic. Ens falten molts més joves!

En un concert de música clàssica trobem aproximadament una franja d’edat a partir dels 35, unes generacions que no han crescut envoltats de tanta tecnologia i que segurament encara guarden  molts cedés, alguns vinils o fins i tot cassets en algun racó de casa. La música s’escoltava en aquells suports musicals que només podien fer-los sonar en alguns aparells i que, alhora, obligaven l’oïent a escoltar de dalt a baix totes les cançons. Ara, sonen moltes cançons aleatòries i la majoria es troben surant per la xarxa fora del seu propi context.

Podríem preguntar-nos si aquesta “borratxera” musical està fent perdre el valor de la pròpia música. Crec que no, simplement els temps han canviat  i tenim una altra manera d’entendre-la i d’escoltar-la. En referència a l’àmbit clàssic, senzillament no forma part d’aquests esquemes, sinó que resta congelada en un passat i que d’alguna manera es considera com una mena d’antigalla per al jovent.

I doncs què esperàvem? Pretenem fer entendre una música que està fora del seu context, d’un tipus d’escolta diferent i amb un llenguatge complex i variat que està replet de significat, un significat que fins i tot, en algunes ocasions, els propis músics desconeixem. Però és que fa uns 50 anys no hi havia més o menys la mateixa situació? Sí, però amb la diferència  que la música clàssica gaudia d’un rang molt més elevat envers les altres músiques.

 Fa temps que ja es va plantejar la solució  a aquests problemes i actualment es poden trobar xerrades o conferències dutes a terme per especialistes dins o fora d’alguns concerts de música clàssica. Una idea molt bona per ajudar el públic a preparar l’ oïda i  apropar-lo a una comprensió de l’obra musical en tot el seu conjunt. Podem trobar moltes reflexions o projectes musicals que aporten diferents mirades a aquest camp i que estan en constant activitat. No obstant això, crec que s’haurien d’activar, normalitzar i donar a conèixer molt més aquestes propostes, no tan sols per a un públic habitual sinó també per acostar-se i fer una crida a aquestes noves generacions del nostre panorama espanyol que reben des de dalt un missatge erroni i estúpid sobre com hem de tractar la nostra cultura.

 Cristina Comaposada

La pèrdua d’un dels més grans guitarristes de flamenco, considerat llegenda de la guitarra,ha tingut un fort impacte social:  “Mor el guitarrista de flamenc Paco de Lucía” “Se fue el flamenco universal”, “La muerte de Paco de Lucía deja huérfana la guitarra flamenca” “Paco de Lucía muere en México de un ataque al corazón”...van ser alguns dels titulars que, fa una setmana, encapçalaven els diaris. I és que, en qüestió de minuts, tots els mitjans de comunicació i les xarxes socials anaven plens d’aquesta trista notícia. Francisco Sánchez Gómez, que era el seu nom real, va morir als 66 anys quan jugava amb un dels seus fills a la platja de Cancun (Mèxic) el passat dimarts 26 de ferber.

Nascut a Algesires el 1947, Paco de Lucía fou, junt amb Camarón de la Isla (1950 – 1992), un emblema de la renovació i difusió del flamenc, unint aquest amb altres músiques com el blues, el jazz o la bossa nova.

La carrera de Paco de Lucía –iniciada el  1963 amb Los Chiquitos de Algeciras, disc que va fer amb el seu germà, Pepe de Lucía– es veu reflectida en 36 àlbums i un de coplas inèdit, el qual havia de sortir aquest abril sota el títol de “Canción andaluza”.

Va ser el 1973 quan Paco de Lucía va fer un salt a la “fama”, renovant el flamenco més clàssic del moment acompanyant-lo amb percussió,  amb l’àlbum “Fuente y caudal”, i conquerint el públic més jove amb la rumba Entre dos aguas, que fins i tot es va arribar a sentir dins les discoteques! De forma progressiva, aquesta bomba d’energia i virtuosisme s’anava obrint a nous camins, innovant aquesta música que, des de petit, l’havia acompanyat.

Tot un geni, de ben cert. Caracteritzat per la seva discreció, timidesa i serietat, Paco de Lucía a més a més, es mostrà sempre humil –alguns dels seus breus escrits, junt amb comentaris de companys seus, ho reflecteixen clarament–, característica que, sovint, en el món musical costa de trobar i per això, des del meu parer, és de gran importància.