Musicologia al taller

“L’òpera no ha de ser subvencionada perquè és un espectacle elitista”. Afirmació classista, sectària, tancada de mires, gregària, que alimenta el sistema que els obreristes volen destruir. Aquells qui neguen la subvenció pública de la cultura neguen la possibilitat d’accedir-hi, neguen la base de la millora social. Sigui a través de l’òpera o de la física quàntica, el desenvolupament de les ments és fonamental per a que un estat millori la qualitat de vida dels seus habitants. Abans del Regeneracionisme de finals del XIX, Wagner ja havia teoritzat sobre la reforma social a través del Gesamtkunstwerk.

Elit – no elit, com definir aquests termes avui dia? Segons P. Bourdieu, existeixen diferents tipus d’elits lligats als diferents tipus de capital: econòmic, social, cultural. L’òpera és una activitat cultural que és consumida sobretot per l’elit cultural. Per tant, la subvenció pública permet que l’elit cultural i l’econòmica no s’identifiquin, poder menjar  a qui no té pasta. L’elit cultural s’ha de mantenir en tot país que vulgui tirar endavant. Ja ho assumia Plató a La República quan estratificava la població deixant al capdamunt els intel·lectuals, també ho tenien present els nazis i els soviètics quan decidiren el genocidi cultural de Polònia durant la Segona Guerra Mundial.

No coneixen el paper terapèutic de la cultura aquells que, entre cultura i sanitat, prefereixen que l’estat inverteixi en sanitat. Catalitzador de les tensions socials, l’art s’ha desenvolupat amb grans impulsos en els moments més difícils de la història de la humanitat. Com les tragèdies gregues, l’òpera provoca una catarsi, una purificació de l’ànima, o bé, com les comèdies romanes, les rialles del públic, l’oblit momentani dels problemes. Qui no ha sortit trasbalsat de Madama Butterfly? Qui no ha rigut amb Don Giovanni?

Aquestes òperes són exemples, precisament, d’òpera popular. I és que la consideració que l’òpera és un espectacle exclusivament elitista és un fals històric. Des del segle XVIII, l’òpera té una vessant elitista i una altra de popular. El Singspiel, l’opéra-comique o, posteriorment, la sarsuela eren espectacles per a tots els públics, un entreteniment comú d’abans que les pantalles absorbissin el temps de rics i pobres. Charles Burney, del seu viatge per Itàlia, ens explica com al Teatre reggio ducale de Milà, antecedent de la Scala, hi acudien des dels nobles que tenien lloc reservat a les llotges fins a les masses de la platea, entre les quals es barrejaven les classes mitjanes que seien en bancs. L’òpera, igual que el teatre, era un lloc de reunió social que reproduïa les mateixes estructures jeràrquiques que governaven els altres àmbits de la vida. D’altra banda, com pot ser que a mitjans segle XIX  el Va, pensiero de Verdi es convertís en himne dels revolucionaris tricolor si l’òpera era només un espectacle elitista? I a la segona meitat del segle XX sorgeix l’òpera de compromís social, en què Luigi Nono utilitza textos d’autors molt elitistes: Rosa Luxemburg i el Che Guevara i Karl Marx i Antonio Gramsci.

Finalment, cal recordar que els teatres d’òpera i les sales de concert són el lloc natural d’exposició de la música. Així com la majoria de grans museus europeus i de l’estat espanyol són subvencionats per l’administració pública, en què, com explica el museòleg Xavier Roigé, es considera un model de finançament ideal la dependència en un 60-70% de les subvencions públiques, per què no s’hauria de subvencionar l’exposició de la música? Els teatres i els cinemes també reben subvencions de manera habitual. Qui és l’elitista que considera que l’òpera no s’ha de subvencionar?

Ginebra Olives

L’òpera ja no és un espectacle elitista. Ho considerem així perquè en un moment donat de la història (entre els segles XVII i XIX fonamentalment), era una música que servia per distingir-se. Els grans reis i nobles del moment finançaven, ens agrade o no, un tipus d’espectacle que ha permès explorar nous terrenys musicals al llarg del temps. Però no passava el mateix amb les orquestres simfòniques? I ara tenim a tot arreu orquestres simfòniques que són vertaderes institucions públiques sustentades amb diners públics. Per què l’òpera no hauria de ser igual? En el seu moment, les lluites de la població per assolir una justícia social que més o menys hem començat a mastegar actualment van fer que les classes socials no privilegiades poguessin gaudir d’un major estatus econòmic. I, en conseqüència, potser aquells estaments més adinerats ara no tenen la capacitat i disponibilitat econòmica suficient per fer aquesta ostentació “mecenística”.

Si les obres del Museo del Prado es conserven a l’abast de tots i l’edifici és un bé públic destinat a salvaguardar imatges que en el seu dia formaven part de les elits, per què no l’òpera? Les obres creades o sustentades per la noblesa representen una part de la nostra història que hauríem de conservar com a relat públic del nostre passat com a societat. I tot allò relacionat amb l’art i l’audiovisual té una càrrega cultural innegable que ens permet veure qui som, com som i per què som així.

També es podria haver privatitzat la televisió als anys 50 i 60 a Espanya per ser elitista, veritat? Una corporació pública donava una programació que solament podien gaudir en els inicis aquelles cases que es podien permetre pagar-se un aparell receptor de televisió. I més encara s’accentuava a les zones rurals amb més disponibilitat de recursos.

Per tot això, no solament no hem de pensar que l’òpera és elitista, sinó que hem promocionar-la com a testimoni viu de la nostra història i l’hem de fer arribar a la major quantitat de públic possible. No és més que una expressió artística que, tot i tenir orígens elitistes, és prova d’un progrés musical i, per tant, social. Han de ser espectacles subvencionats.