Musicologia al taller

A la maniera de... Luís Hidalgo

Loquillo celebró sus 40 años de carrera en un digno concierto en el Palau Sant Jordi

Tres horas de añejos recuerdos, de éxitos que ya han pasado por aledañas generaciones. Estas que permanecían sentadas en las gradas contemplando la experiencia de quien ha sabido ser un chulo en la vida durante sus cuatro décadas de vida artística. Así podría quedar una definición justa y meritoria de quien fue al Palau Sant Jordi a ver lo que esperaba ver. Un concierto que demuestra por qué el paso del tiempo ha dejado a José Maria Sanz en el centro del escenario de una cultura rockera que en España ha presentado altibajos mientras que él siempre ha permanecido. Y no es que uno no se pueda quejar de las constantes oportunidades que el cantante ha tenido para aprovechar su tirón: que si disco-conmemoración de 20 años, que si gira de 25, 30… y ahora 40. Uno puede estar harto de ese chicle que, por mucho estirar, parece que nunca se acaba, pero un aficionado al rock español nunca se puede cansar de esa Rock and roll actitud (tema con el que comenzó la noche) que forma y formará parte de su ser. Por eso su carisma, aunque convencer con su oratoria al público no sea su fuerte, se ha convertido también en seña de identidad de sus conciertos desde el principio hasta el final.

Loquillo no llenó el recinto y tocó frente a la ya famosa cortina negra que disimula el vacío de la grada más lejana. Pero tampoco faltaba ni sobraba gente. Estaban los que tenían que estar. Los fieles de toda la vida y los que continúan enganchándose. Él se ha hecho mayor y sus fans también, aunque los cambios de voz y  movimientos en el escenario no se deberían tener en cuenta visto lo visto. El Loco y su banda se entregaron desde el primer minuto y demostraron que poco tienen ya que demostrar. Tan solo hacer una fiesta con el repertorio ya de sobras conocido. Continuos encendidos de cigarrillos se sucedían en su boca mientras lo hacían también las tropecientas canciones que acabaron sonando. Y aunque no había muchas más sorpresas preparadas y las canciones sonaron de la forma prevista, Loquillo sí que pudo estar acompañado de algunos amigos como Leiva –con el que tocó y cantó En el final de los días y el eterno guiño a Burning con ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?– o Sabino Méndez –con el que rememoraría con Rock and Roll Star aquellos primeros años garajeros con los Intocables y los Trogloditas.

No sonó mal la cosa tratándose del Sant Jordi y es de agradecer que la ceremonia se alargara hasta las tres horas de duración con total fluidez. Un repaso de carrera discográfica fue, como un Grandes Éxitos que nos pudiésemos poner en casa, pero junto a toda la comunidad loquera. Sin cosas estrambóticas, sin coreografías ni añadiduras extrañas. Solo lo que puedes haber visto ya mil y una veces asistiendo a su show. La confirmación de que, por lo menos en este caso, ser conservador permite seguir haciendo lo que mejor sabes: ser aquel chulo admirado por multitudes.

Obra: Oratori El Regreso, per a solistes, cor i orquestra.

Any: 1807

Director: Edmon Colomer

De vegades l’escenari i l’entorn d’un concert superen allò que es va a veure o escoltar. La grandiloqüència d’un recinte no sempre fa justícia a l’obra representada. No sé si aquest és el cas, però tal vegada ens dona motius per reflexionar. L’orquestra de Música Antiga de l’Esmuc representava el passat 24 de gener l’obra El Regreso, de Carles Baguer a la Basílica de Santa Maria del Pi, amb una notable audiència completada per públic de l’Escola que arropava els músics.

El Regreso és un testimoni inqüestionable de la càrrega religiosa que l’alta societat de l’època exercia sobre la música. L’argument i la pròpia lletra de l’oratori parla per ella mateixa. Tampoc cal dir que la música sacra no és trivial en termes històrics i d’això en som plenament conscients. Per això el compositor decideix esplaiar-se durant més d’una hora de música per a una festivitat que tindria dedicats cinc oratoris més.

L’Oriol Pérez afirmava a la seva crítica del El Punt Avuí: se situa en uns horitzons estètics més propers als de l’òpera italiana. Més que propera, podríem considerar l’obra una suma inundació d’italianitat. La successió eterna d’harmonies dominant-tònica i tònica-dominant treuen de l’atmosfera de l’obra qualsevol element de sorpresa. Tot i ser conscients de la recreació de l’ambient en el qual es deuria desenvolupar la composició en el moment de creació, aquesta no és precisament una mostra d’innovació, sinó més aviat d’una reproducció exagerada dels tòpics del classicisme més lligats a l’òrbita sacra. Baguer no demostra més que  una completa devoció, també mitjançant el text, a Déu i als mètodes de composició més que estudiats i escoltats durant la nostra història recent.

Tot i així, cal dir que la qualitat de la interpretació i direcció de l’obra va ser més que acceptable. Tant l’orquestra, el cor i els solistes demostraren un gran nivell i respecte per l’obra. Però, tot i saber que el dinamisme no és precisament el tret més característic de peces com aquesta, la teatralitat dels solistes en uns pocs moments era l'única prova que allò realment es tractava d’un drama histórico,  tal i com ho definia el propi programa del concert.

L’obra és més un testimoni d’una festa que d’aportacions musicals i líriques I això segurament farà que es trigui en tornar a reproduir-la. No obstant això, els cantants i músics, sobretot els solistes, van tenir els seus moments per mostrar-se davant el públic. Una de les coses que possiblement també perseguia Baguer en el seu dia. Sobre un text que avui podem trobar una mica caducat, les veus solistes van sobresortir de la forma en què ho havien de fer tenint en compte la idiosincràsia d’aquesta obra. Però la seva recuperació no juga al seu favor. El valor musical que podria tenir està molt per davall del seu motiu i dels seus intèrprets.

El treball, publicat el 12 d’octubre, és un compendi de clàssics, velles obres perdudes i algunes novetats, on el blues i el format de balada prenen el protagonisme des de le primera cançó mentre sonen cascavells i campanes acompanyant melodies que ens fan intuir de vegades un caràcter nadalenc molt subtil i alhora familiar. Però aquesta familiaritat ens no ve donada precisament per Clapton, que ha volgut allunyar-se’n cantant melodies derivades de les nadales originals, mentre els diferents arranjaments mantenen la versió primigènia (cors, violins...). Des de la perspectiva d’oient, podríem arribar a pensar fins i tot que ha volgut sonar més a blues que a nadala. I no es que les dues siguin incompatibles. De fet en aquest treball apareixen junts els dos gèneres, però la impremta del criteri del guitarrista és rotunda.

En definitiva, si es vol ambientar la casa amb aquest disc durant els dies de festa, de segur que la sorpresa està servida per al convidats. Almenys aquest ha sigut el meu cas. Tot i esperar unes sonoritats a les quals el compositor ja ens té acostumats, popularitzar un gènere com la nadala mitjançant el blues (i rareses com la sentida dedicatòria a Avici en Jingle Bells) no és tasca fàcil. No obstant això, els seus seguidors (a qui va dedicat més expressament aquest treball) tenen ara un motiu més per pensar que Clapton segueix engendrant noves propostes mitjançant el seu estil que va transcendint durant dècades.

Eric Clapton 
Happy Xmas
Surfdog Records, 2018

 

La Gioconda

Dir. Musical: Guillermo García Calvo

Dir. Escena: Pier Luigi Pizzi

Lloc i data: Gran Teatre del Liceu, 30/IV/2019

Bona ocasió per visitar el gran teatre d’òpera barceloní, la representació d’una òpera de quatre hores ni típica ni tòpica, que no s’hi programava des del 2005, un magnífic espectacle sensible que va fer les delícies d’un públic entusiasmat. La Gioconda és una òpera en quatre actes d’Amilcare Ponchielli amb llibret d’Arrigo Boito sobre el drama Angelo, tyran de Padoue de Victor Hugo, estrenada per primer cop a La Scala de Milà el 1876. Un drama macabre, traslladat per Boito a la Venècia del XVII, sobre un quadrangle amorós on el primitivisme de les passions expressades contrasta amb la personalitat complexa de les dues joves enfrontades per l’amor d’Enzo, la Gioconda i Laura. Tràgica estampa romàntica completada per la profecia d’una cega, la manipulació d’un espia luxuriós, la disbauxa del Carnaval i un marit gens amorós. 

Un repartiment impecable, una simfònica a punt, uns ballarins excepcionals. Contrastaren amb una escenografia descolorida i un cor encorsetat, que es movia amb poca naturalitat per l’escenari oferint una sonoritat esmorteïda. Així, en el pla de la crítica, sobre el segon repartiment, fou impressionant la immersió en el paper de Gioconda d’una més que acostumada veu italiana d’Anna Pirozzi, que mudava de pell segons les peripècies del debat intern entre la bondat o la gelosia. Una Laura jove i altiva, la mezzosoprano Ketevan Kemoklidze, no li tenia res a envejar en el seu rol de víctima de l’infortuni. Les dues dones saberen mostrar bé la compenetració distant que requereix l’argument en el duet del segon acte, però més ben trobat fou l’acoblament de les veus amb la de María José Montiel, la Cieca, qui vertaderament enganxà el públic amb la sublim interpretació de l’ària “Voce di donna o d’Angelo” al primer acte, una ària que, d’altra banda, tenia més que interioritzada, almenys des del seu mateix paper de Cieca en la representació de l’obra a l’Òpera Nacional de París el 2013. Els personatges masculins no resultaren tan vistosos com les grans dones d’aquest drama, veritables protagonistes de l’èxit. La veu poc fina de Stefano La Colla, en el paper d’Enzo, no casava amb la subtilesa vocal de la seva estimada Laura. Tampoc lluïren, al costat de l’excel·lència vibrant de les fèmines, les representacions un pèl planes de Luis Cansino (Barnaba) i Carlo Colombara (Alvise Badoero). 

Els clarobscurs sobre l’arquitectura grisa, l’omnipresència d’un banc-altar llit d’amor i de mort, la simbologia perfectament aconseguida dels colors de passió i dol, reproduïen un quadre barroc amb la màxima memento mori explotada ja des del primer moment a través del vestit lila de la Gioconda. La crema en escena del vaixell roig d’Enzo fou un moment espectacular massa curt, que no féu honor a la plenitud tràgica que expressava la música en aquell moment. En canvi, la Dansa de les Hores, vora el cos sacrificat de Laura, fou un dels moments més colorits de la funció, amb uns ballarins quasi eteris i els cossos híper-sincronitzats dels solistes Alessandro Riga i Letizia Giuliani, coreografiats per Gheorghe Iancu. 

Tot plegat, un espectacle visual i auditiu a la manera de grand-opéra desmitificada pels inicis del Verisme en què s’emmarca la composició de Ponchielli. 

Ginebra Olives

El passat diumenge 17 de febrer tingué lloc, a l’Auditori de la Pedrera, un concert del programa Residències Musicals que impulsa des del 2012 la Fundació Catalunya La Pedrera. La violinista resident Sara Cubarsi i el pianista convidat Carles Marigó oferiren en duet un concert de dues hores que no deixà indiferent el públic assistent, format majoritàriament per gent gran i de mitjana edat atreta per la imatge idíl·lica d’un concert de música clàssica en un entorn modernista. L’entrada subtil dels músics a l’escenari, tocant en moviment, mentre el públic encara no callava, era el preludi del que s’esdevindria just després.

El concert s’inaugurà amb tres sonates de M. Ucellini, seguides per Beach Stuff de C. Marigó. Del present es tornava al barroc amb la Sonata en La major BWV1015 de Bach, per saltar altre cop a la contemporaneïtat amb Aluminium does not easily ignite II, de Sara Cubarsi i acabar amb Sis melodies de J. Cage. Un repertori variat, transtemporal, complet, que donava joc a l’espectacle experimental. El duet de violí barroc amb clave i teclat es convertí en trio a Beach Stuff i a Aluminium does not easily ignite II, les obres més llargues del concert, nucli de l’espectacle, amb la presència d’un clave preparat ideat Marigó, batejat com a “clavigó” i d’una placa d’alumini reflectora ideada per Cubarsi, batejada com a “aluminòfon”. 

A Beach Stuff, mentre Marigó toca les cordes del pseudo-clave a l’estil d’ Aeolian Harp de Cowell, Cubarsi tira a dins la caixa pilotes de ping-pong i desconstrueix el violí tocant-lo com l’Erhu xinès. El públic, entre sorprès i divertit, observa esglaiat com els objectes cauen dins el clave i com el violí barroc perilla sota el frec de l’arc destensat de tela i fibra. Obra i interpretació, que aquí van de bracet, formaren un conjunt sonor complex i equilibrat que sobresortí en la resta del concert i deixà el llistó molt alt a Aluminium does not easily ignite II. Tot i valer-se de l’originalitat de l’aluminòfon, productor d’un so profund que a certes freqüències es convertia en un terrabastall de pedrera, la ruptura del ritme i un tempo lax provocaren el cansament d’uns oients poc habituats a la música experimental, que pel temps que marcava el programa de mà esperaven un espectacle la meitat de breu.

 

Com bé explica Aurelia Pessarrodona, Cubarsi i Marigó interpreten música experimental històricament informada, que en aquesta funció tenia el Barroc com a motiu de desenvolupament. Entre tanta experimentació, però, les obres barroques quedaren difuminades com dos experiments més en un clima general contemporani, de broma, creat no només per la música sinó per la gestualitat divertida dels intèrprets, que mostraven les seves habilitats de circ: Marigó tocant en una mà el clave i en l’altra el teclat elèctric, Cubarsi amb bruscs moviments de tors que acompanyaven canvis sobtats en la interpretació. Un circ musical interessant i entretingut, en un entorn des-solemnitzat, que es re-solemnitzà amb els ecos sagrats de Fratres d’Arvo Pärt del bis final, per acabar amb el protagonisme de la virtuosa resident, disputat en part pel seu sòlid acompanyant. 

Ginebra Olives