Musicologia al taller

Com a membre de la comunitat mundial d'hipocondríacs, crec que és la meva responsabilitat posar sobre la taula el problema de la música lounge. És aquella que hem sentit tantes vegades a les sales d'espera de consultes mèdiques que immediatament ens fa pensar en bates blanques i olor de desinfectant, igual que les nadales ens transporten al pessebre. És una música impersonal i gens emotiva que, més que relaxar, posa els nervis de punta.

A qui no li ha passat mai no saber com reaccionar davant d'un concert de música contemporània?- Potser heu sentit que aquesta música no us acabava d'arribar però creieu que això és culpa vostra, que us falta certa cultura o coneixements per arribar a comprendre aquest tipus de música. Aquesta és la idea que volien fer creure els creadors del  Dodecafonisme serial i que, en part, ha mantingut en peu aquesta música. 

En realitat, això de que la "música nova" no ens desperti sentiments no és res de nou. De fet, els mateixos creadors, en concret- Arnold Schönberg, ja ho manifestava com a propòsit d'aquest tipus de música. Però endinsem-nos més en la qüestió, què és el que fa que la música serial no agradi?

Segons diu Alessandro Baricco, llicenciat en Filosofia i diplomat en piano, en el seu llibre de caràcter musicològic El alma de Hegel y las vacas de Wisconsin això és degut a que aquesta música no funciona amb el mecanisme amb el qual està basada molta de la música, si més no de tradició culta occidental, d'expectativa- resposta. Altrament consta d'una pluralitat d'expectatives constants que ens fa estar a l'aguait i esperar una resposta que no arriba mai i que, d'altra banda, podria ser de qualsevol tipus, perquè a una o diverses notes les pot seguir qualsevol altra nota (és veritat que el Dodecafonisme consta d'una sèrie de dotze notes que es va repetint i per tant, en teoria es pot saber quina nota vindrà. A 'hora de la veritat però, mentre sona la música- és pràcticament impossible apreciar-ho). Amb termes musicals això significa que hi ha una tensió harmònica constant, provocada per l'atonalitat de la música, que no s'arriba mai a resoldre en una harmonia més estable. 

L'altra raó per la qual no agrada la música dodecafònica és que no concorda amb el seu temps, no és contemporània. En uns inicis, es va erigir en contraposició a les grans dictadures i conflictes bèl·lics de l'inici del segle XX. Llavors tenia un sentit: concordava amb la modernitat encara que fos per oposar-s'hi. Ara que, en el primer món, no hi ha guerra ni grans dictadures, ja no en té. La "música nova" s'amaga i s'aïlla d'un món que ja no és el que era i que no té per què témer. Avui dia no hi ha cap justificació pel trencacaps que suposa aquesta música.

En conclusió, la música dodecafònica no agrada perquè, si bé es basa en un sistema d'expectativa-resposta, aquest és massa complex i imperceptible. A més, no és contemporània i el seu aïllament de la societat i per extensió, complexitat (perquè estava pensada per ser una cosa alternativa que només poguessin entendre els mateixos compositors), ara ja no té sentit.    

John Mayer (1977, Connecticut) és d’aquelles personalitats del món de la música que solen estar en el punt de mira, i sovint no per temes musicals precisament. Durant tota la seva trajectòria se l’ha criticat molt pels seus comportaments dins i fora els escenaris i ha estat més present a la premsa rosa que a les emissores de ràdio. El motiu: els nombrosos escàndols personals que l’han acompanyat des que es va anar obrint camí en aquesta indústria. El que més se li ha qüestionat han estat les relacions amoroses mantingudes amb altres celebritats com Christina Aguilera, Jennifer Aniston i Taylor Swift, que han acabat de manera poc amistosa. Un altre motiu és la interacció que ha tingut amb els mitjans de comunicació, ja que moltes de les declaracions fetes per Mayer no estan exemptes de polèmica.

Si ens centrem exclusivament en l’àmbit musical la cosa tampoc té gaire bon aspecte, i és que sovint s’ha etiquetat la seva música com a cursi i massa comercial. Cal esmentar també que va abandonar els seus estudis tot i ser admès a la Berklee College of Music, la prestigiosa universitat de música a Boston, on mai es va graduar. Tot i això, cal posar sobre la taula alguns fets que podrien desmentir tals acusacions, i és que Mayer ha publicat un total de nou discs en solitari, a més d’haver fet diversos projectes i col·laboracions amb artistes de renom internacional com B.B. King o Steve Jordan, entre d’altres. El mateix Eric Clapton va afirmar: “He is a master. I don’t think he even knows how good he is”, en referència a les habilitats de Mayer com a guitarrista. Cal afegir també que el seu palmarès compta amb un total de set Premis Grammys, encara que ell en conserva sis i mig, ja que en considerar injusta la seva victòria en la candidatura de Song of the Year l’any 2004, per sobre d’Alicia Keys, va decidir partir el trofeu en dos i entregar-li una de les meitats a la cantant.

Una qüestió afegida que el diferencia d’altres músics de l’escena actual és que ha passat per una infinitat d’estils diferents. Els primers dos discs, Room for Squares (2001) i Heavier Things (2003) són de naturalesa jazzística. Continuum (2006); considerat l’obra mestra de Mayer, és un excel·lent exemple tant per la producció com pel nivell musical, que s’emmarca sobretot en el blues. A partir d’aquí, cada gravació feta va en una direcció estilística pròpia. Battle Studies (2009) és un abanderament del rock, Born and Raised (2012) i Paradise Valley (2013) exploren la sonoritat del folk i del country, i així es podria continuar hores i hores.

John Mayer és aquell típic protagonista de la història el qual no amaga la seva mala conducta i comportament. I encara que en un principi sembli no guanyar-se-la, al final de tot plegat acaba rebent una atenció especial per part del públic. Tothom mereix una segona oportunitat.