De la gata i el belitre
jo us diré lo que ha passat:
s'ha perdut alguna cosa,
no sé qui l'haurà trobat.
Si serà el gos o bé el gat,
a la nyigo, nyigo, nyigo, nyigo,
si serà el gos o bé el gat
aquell qui l'haurà trobat.

Ja en respon una velleta:
–Penso que haurà estat el ca;
jo, la gata, no l'he vista
ni sentida miolar.
Que si jo el puc atrapar,
a la nyigo, nyigo, nyigo,
que si jo el puc atrapar,
prou que me la pagarà!

—Dones, bé estareu contentes,
ara que el ca se n'ha anat,
atipareu bé la gata
que estigui grassa aviat.
Li donareu pa torrat,
a la nyigo, nyigo, nyigo,
li donareu pa torrat
amb all i oli ben sucat.

—Faci fred, o plogui o nevi,
a defora em fan anar.
Faci fred, o plogui o nevi,
a defora em fan anar.
Sense llit, sense sopar,
a la nyigo, nyigo, nyigo.
Sense llit, sense sopar,
mal ofici és el ser ca.

Som anat a la perera,
som estat afortunat.
Som menjat sinó una pera
i m'han ben codolejat.
Diuen que em volen matar,
a la nyigo, nyigo, nyigo.
Diuen que em volen matar:
mal ofici és el ser ca!

Ara ve la primavera,
que regnarà la guineu;
ara ve la primavera,
que regnarà la guineu,
i aleshores bé ho veureu,
a la nyigo, nyigo, nyigo,
i aleshores bé ho veureu
els gossos si en tenen preu.
 

La gata i el belitre és una cançó tradicional catalana que explica la història de la pèrdua d’alguna cosa: “s’ha perdut alguna cosa”. Es pregunta “qui l’haurà trobat” i “si serà el gos o bé el gat”. Té preferència pel gat, no pas pel gos. Això es pot entendre si coneixem el significat de “belitre”. Belitre, que pel context podem deduir que significa gos, no apareix com a sinònim d’aquest animal al diccionari, sinó que significa pidolaire, captaire, entremaliat etc. La cançó explica com el gos és el més desafortunat: li donen la culpa d'haver perdut alguna cosa; faci el temps que faci el fan anar a dormir a fora sense menjar; i es menja una pera i el castiguen. Finalment però, el ca adverteix que el necessitaran ara que "ve la primevera i regnerà la guineu", perquè els podrà protegir de que aquesta els mati el bestià. 

Joan Figueres, músic, coreògraf, professor de violoncel i autor de l’article La gata i el belitre: una cançó moderna (Figueres 2003), va consultar diferents reculls de cançons populars, alguns de més generals, com ara l’Obra del Cançoner Popular  de Joan Amades i altres de més específics com són el Cançoner de Pineda, per tal de trobar la cançó. No obstant, es va adonar de que aquesta només apareixia en sis dels materials consultats:  el Cançoner popular d'Aureli Campmany (1901-1913), les Cançons Populars Catalanes de Josep Subirà, el Cançoner de Joan Amades inclòs al seu Folklore de Catalunya, el Repertori bàsic de cançons populars de Jaume Arnella, la Crestomatia de cançons tradicionals catalanes de Joaquim Maideu i l’A peu pels camins del cançoner d'Artur Blasco.

La peça es cantava i es va popularitzar gràcies als orfeons, cercles urbans de gran influència social. Francesc Pujol (1878-1945), musicòleg, compositor, director, director de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i membre de l’Orfeó Català va contribuir en la difusió de la cançó, que va harmonitzar.

Una de les versions que s’ha fet d’aquesta cançó és l'arranjament de Sergi Vergés que va fer en el seu disc Beatus Ille. Vergés, a més de ser-ne el director, és un dels arranjadors per a big band més importants de Catalunya. Aquesta interpretació, al igual que han fet Aranjazza o Electrotoylets, és una barreja de dos gèneres. En aquest cas, es barreja el jazz propi de la formació de big band, integrat per alguns dels instrumentistes d’aquest gènere més destacats del país, amb una banda de joves músics de l’Alt Urgell i la Cerdanya, que feien música tradicional pirinenca, amb els timbres d’instruments tradicionals com són l’acordió, el flabiol o el sac de gemecs, tot formant la Rufaca Folk Jazz Orquestra. Joana Gomila, molt familiaritzada amb la música popular de la seva Mallorca natal, n’era la cantant.

Aquesta mescla sorprèn perquè genera un equilibri entre dos pols oposats: la senzillesa en l’harmonia de La gata i el belitre fa possible que les harmonies pròpies del jazz hi tinguin cabuda omplint els “espais buits”. Tot i així, l'essència d’aquesta melodia folklòrica es conserva.

En la versió, s’utilitza la frase del capità Ahab de Moby Dick “quan et moris t’hauries de morir en escabetx, belitre, i així et conservarien per a temps futurs, poca-vergonya!”, que fa servir el significat habitual de “belitre” per comparar-la amb el fet que l’arranjament ajudi a conservar aquesta cançó. (Marcé Nogué 2018)

Bibliografia

Figueres, Joan. 2003. La gata i el belitre. Una cançó moderna. Revista de música i cultura popular caramella, núm. 8, 74-76. Prats de Lluçanès: Associació Caramella. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=7078166

Marcé Nogué, Jordi. 2018. La gata i el belitre. Igualada: Anoia Diari. Disponible a https://anoiadiari.cat/fora-dorbites/gata-belitre/

Soler, Toti. 2004. La gata i el belitre. Racconto. Barcelona: TO/K-Industria. Disponible a https://www.viasona.cat/grup/toti-soler/racconto/la-gata-i-el-belitre