Musicologia al taller

Quan Gustav Mahler (1860-1911) morí a Viena d’una angina de pit després d’haver travessat —ja malalt i a tota pressa— l’Atlàntic, va deixar inacabada la seva Simfonia núm. 10 que havia començat l’estiu anterior. Mahler dirigia a Nova York les orquestres del Metropolitan Opera House i la Filharmònica de Nova York. Hi havia marxat després d’innumerables disputes, acusacions i atacs antisemites en la que fins llavors havia estat el seu cim com a director musical: l’Opera Imperial de Viena. Mahler era però, un director molt hàbil que, en el seu temps lliure, componia. Sols acabà l’Adagio que avui escoltarem; de la resta, sols esbossos que Deryck Cooke —autoritzat per la vídua Alma Schindler Mahler— tractà de reconstruir. Els estudiosos de Mahler sempre han donat un paper cabdal a la tempestuosa relació amb Alma; convertint-los en un dels matrimonis musicals sobre els quals s’ha corregut més tinta. Precisament, alguns han volgut veure en aquest moviment un cant de desesperació per la crisi matrimonial que patien, una aproximació a la catàstrofe: jutgin vostès mateixos. Xafarderia enllà, es tracta d’una pàgina austera, de sonoritats tallants i esquives. La coda però, és serena i tranquil·la com cap altra de les del compositor.

Si la Desena no va arribar-se a estrenar en vida del compositor, la Simfonia Fantàstica (1830 i refeta dos anys més tard) d’Hector Berlioz (1803-1869), va ser tota una revolució. El compositor francès —d’indubtable inspiració melòdica i rítmica— va obrir de bat a bat possibilitats orquestrals, portant a extrems fins llavors no coneguts la capacitat colorística i de descripció. Berlioz va ser un romàntic (roman és novel·la en francès): un home de fantasia i passió. A més, l’obra està farcida de tints autobiogràfics reflectint el seu enamorament per l’actriu Harriet Smithson. Berlioz, va exhibir-se en publicar a la premsa el programa que detallava el contingut de l’obra. Aquesta conta com un artista romàntic s’enamora d’una dona representada amb una idea fixa, un motiu musical recurrent. Al llarg dels cinc moviments percebem com el jove artista —que en moments està sota els efectes de l’opi— assisteix a un ball, es troba en una escena pastoral idíl·lica que acaba transformant-se en una tempesta-estimada amenaçant, és condemnat a mort per haver-la matat —sentim com li tallen al cap amb la guillotina— i assisteix a un final paròdic construït sobre el gregorià del Dies Irae, en una nit macabra, fúnebre i festiva de sabath i bruixes.

Filharmònica de Viena, Gustavo Dudamel (dir.)

Sala 1 Pau Casals, L’Auditori, Barcelona 

14 de gener de 2018 a les 19 h

Programa: Adagio de la Simfonia núm. 10 de Gustav Mahler,

Simfonia fantàstica d’Hector Berlioz

(Enllaç)

Les illes Gimnèsies (Mallorca i Menorca) són terra de jotes, boleros i fandangos. Aquest fet no és un folklorisme: és un fenomen de ball i musical ben viu que ha sabut reinventar-se, modernitzar-se i resignificar-se més enllà del seu entorn inicial. Des de la Transició, grups emblemàtics com Música Nostra, Al-Mayurqa, S’Albaida, Pla Forana, etc. s’han sabut valdre d’influències alienes al món tradicional com la cançó protesta, el folk mediterrani o el pop per buscar nous sons que han atret públics nous i joves a la plaça. Alhora, ho han acompanyat amb una complexitat progressiva del seu discurs musical, tant en les cançons populars com en les de collita pròpia.

En aquest ambient ha nascut “Posidònia”, un grup amb vocació de traspassar fronteres encapçalat per la cantant i violinista Marta Elka —cantant del grup Xaloc— que ajunta músics de les dues Balears majors. Per una banda trobem tres músics provinents dels capdavanters i incombustibles Música Nostra —Toni Pastor (llaüt), Bernat Cabot (violí) i Pep Balaguer (guitarra)—, el percussionista Moisès Pelegrí —dels desapareguts S’Albaida— i el contrabaixista Marko Lohikari —molt relacionat amb el pianista Marco Mezquida.

Música mediterrània (Blau, 2017) és el seu primer disc, i el títol ja suposa tota una declaració d’intencions. La voluntat segons ells és “mantenir la música de les Illes respectant les seves arrels i donar-se a conèixer al món amb una mirada actual, creativa, renovadora i contemporània”. Combinant un repertori ultraconegut amb algunes noves creacions —línia habitual en els grups on havien treballat anteriorment els integrants de la formació—, aconsegueix un resultat musical excel·lent per mitjà d’un acurat treball en els arranjaments.

Cal dir que les cançons esdevenen impossibles de ballar per les modificacions que en fan de l’estructura —tot i ser la majoria d’elles conegudes per aquest ús. Però això no treu gens de mèrit a un disc i un grup “per escoltar”. 

Així per exemple, trobem el versionadíssim fandango “L’amo de son Carabassa” o una versió molt lliure del “Bolero de Ciutadella”, cançons molt emblemàtiques de Menorca. O també “La Balanguera” —l’himne de Mallorca amb música d’Amadeu Vives i lletra de Joan Alcover—, amb una realització grandiloqüent que es val de la Coral Universitària de les Illes Balears. Sense oblidar la jota eivissenca “Sa Calera”, el “Parado de Valldemossa” o el goig “Sant Antoni” en versió swing.

Més enllà d’aquestes, destaquen també els meravellosos temes compostos per Elka: “Margarides”, “Lluna” o “Sa darrera estació”. Són les joies del disc: les cançons en les quals els músics més s’esplaien —segurament per no tenir el pes de la tradició damunt les espatlles— i les que —en privat— reconeixen que més bé han quedat. Amb una sonoritat similar molt càlida, permeten veure millor l’encert i el potencial de la unió d’aquest grup de persones.

Així doncs, el valor simbòlic, l’expertesa dels músics reunits i el profund treball musical fan d’aquest disc un plaer pels sentits que obre camí cap a un nou horitzó de la música tradicional de les Illes Balears. Espero amb candeletes un futur treball on consolidin les línies traçades amb aquest disc i en el qual puguem gaudir de més temes propis.

Música mediterrània

Posidònia: Marta Elka (veu i violí), Toni Pastor (llaüt), Bernat Cabot (violí), Pep Balaguer (guitarra), Moisès Pelegrí (percussió) i Marko Lokihari (contrabaix).

Blau, 2017