Aquella música que anomenem  - sense entrar en el debat sobre l'etiqueta - contemporània representa, més enllà, doncs, de la seva nomenclatura, una determinada visió i actitud sobre la creació, el seu contingut i la seva recepció. I, com no pot ser d'una altra manera quan aquesta visió té a veure amb el canvi i l'evolució, aquesta actitud és - i serà segurament sempre - motiu de controvèrsia i de creació i reproducció de discursos i idearis que en són contraris. Ja sigui per la forma, el contingut o per la dificultat de comprensió - o per l'escassa predisposició a la comprensió -, el discurs i creació contemporanis tenen insitu una lectura subjectiva, ideològica i cultural; i és per això, que l'observació de la recepció dels infants es torna més rellevant i reveladora.

Els diversos tallers i concerts participatius que s'han produït en les últimes dècades ofereixen una idea molt clara sobre la recepció d'aquesta música en persones que encara no han estat educades ni socialitzades sobre el pretext del fer-se gran o de l'evolució cap a la vida adulta. Sembla, doncs, que quan la curiositat sense complexes ni prejudicis es troba amb la música contemporània - almenys amb una part del seu repertori, cal ser polèmic però no tant - desperta allò més profund de l'ideal contemporani: inquietud, experimentació, provocació i canvi.