Escriure
sobre Radiohead és molt complicat,
cal una dedicació i un coneixement previ per poder endinsar-nos en la seva
sonoritat tan abstracta i la raresa de les lletres. El grup ha tingut molts
canvis d’estil, com si en certa manera intentessin homenatjar a la
transformació dels Beatles.
Radiohead van començar sent uns indie rock boys, més tard van intentar experimentar
fins a adherir la música electrònica, clàssica i jazz a la seva sonoritat per
així acabar sent un grup alternatiu. Uns nois ben curiosos que ens han sorprès
amb cançons ensucrades per quan plorem a la sortida d’Apolo, o cançons
revolucionàries que critiquen la societat capitalista i violenta, o potser la
societat que George Orwell va predir i ningú volia que arribés?
Amb el seu
èxit mundial, i el més odiat per ells, ‘Creep’, ja ens indicaven el
desequilibri sonor, mental, musical, que estava per venir (“what the hell am
I doin' here? I don't belong here”). I a ’Bodysnatchers’ ens ho tornen a
repetir. Però anem per parts.
Fa
una setmana que vaig passar una llarga nit escoltant la melodiosa veu de Thom Yorke i pensant sobre les cançons
que cremem de tant escoltar i s’esvaeixen com si no haguessin existit mai.
L’àlbum In Rainbows (2007) de Radiohead conté cançons que mai seran
autodestruïdes. Mai cansen, i sempre són recordades com aquelles que tenen una
essència tan íntima, nostàlgica i sincera que ens obre un nou territori
d’emocions. Ja ens ho diu el mateix títol de l’àlbum, ens trobem a l’interior
d’un arc de Sant Martí. Cada cançó complementa a la següent d’una manera molt
elegant i ingènua, i fins i tot les podem escoltar de manera desordenada, com
el fet característic dels capítols de Black
Mirror.
L’àlbum
comença amb ‘15 Step’, una cançó que ens recorda a la Kid A (2000) era
del grup. Aquesta ens fa imaginar que estem a l’interior d’un bombo d’una
bateria, hi ha molts sons a l’hora. La lletra ens diu que la vida és efímera,
que el nostre rellotge intern va a un tempo constant. És per això que és escrita
en compàs 5/4, provocant-nos una sensació d’angoixa que no podem aturar ni
alentir.
Arriba
‘Bodysnatchers’ que ataca amb una distorsió prominent. És el germà perdut de Nirvana, amb la calidesa dels The Strokes quan arriba el sobtat
interludi acústic. La cançó és una oda a un pensament recurrent en molts de nosaltres;
sentir que tenim una vida monòtona.
I per
descarregar tota aquesta energia acumulada ens teixeixen l’emotiva i delicada cançó
‘Nude’, que qui no l’hagi plorat com les balades innocents de l’Amaia, o les cançons de desamor de Pau Vallvé és perquè s’ha aguantat les
llagrimetes. Com diu el títol, ‘Nude’ posa al descobert l’ànima nua. La cançó ens
torna el cor feble i conseqüentment ens continua recordant; "no tinguis
grans idees, no passaran". Radiohead són simplement així, tant és si ens
criden o si ens abracen plorant, ells sempre ens retrauran aspectes poc presents
de la nostra vida amb una lletra crua i directe.
A
partir d’aquí segueixen algunes cançons melancòliques i majoritàriament
lentes com ‘House of Cards’, que recorda al projecte en solitari de Yorke, The
Eraser (2006) o a R.E.M.. Algunes
cançons tenen arranjaments d’orquestra que ens delecten amb melodies subtilment
meloses, com succeeix a ‘Faust Arp’, i no és fins a la cançó ‘Jigsaw Falling
Into Place’ on retorna el moviment frenètic.
L’àlbum
tanca amb ‘Videotape’, una balada que es compon només de la veu nua de Yorke, un
piano i la lleugera percussió de fons. Hi ha una acceleració de la bateria que
fa un bucle semblant al que seria una inversió del ritme de ‘15 Step’. Si
escoltem bé sentim la respiració de Yorke, com si estigués corrent. Els cinc
integrants del grup intenten escapar de quelcom, però malgrat tot, aquí és on s’acaba
finalment l’energia del grup.
Imatge dels cinc integrants de Radiohead
In Rainbows porta impregnat aquest dreamy space-rock que ens transporta a un brutal món de colors. Irònicament, si ajuntem tots aquests colors ens apareix un color poc esperat, un gris o negre, i, al cap i a la fi, el que ens intenten dir amb In Rainbows és que la vida és un desconeixement per nosaltres. És dotada d’un pessimisme i d’unes problemàtiques molt grans, però hi ha també allò que no sabem. Com diu Stanley Kubrick a Eyes Wide Shut, “anem on acaba l’arc de Sant Martí”, allò que domina el món, el fet desconegut i que ens corromp, i on amb aquest disc Radiohead ens retorna finalment a la terra.
0 comentaris