El paradigma digital no és tan sols un marc per als
continguts, formats i canals de comunicació, és un paradigma que, tant per la
importància de les esferes comunicativa i
tecnològica en el desenvolupament i construcció de l’activitat cultural, com per la
importància dels universos simbòlics i conceptuals, té una relació molt directe
en tot el funcionament i evolució del sector musical com a conjunt.
Així, la idea de que existeix una feble adaptació al paradigma digital es basa en que no hi ha hagut encara una integració i transició reals sinó majoritàriament superficial on la tendència majoritària ha sigut veure l’esfera digital com un nou canal més que com un nou paradigma, amb llenguatge, dinàmiques i ritmes propis. En altres paraules, l’esfera digital s’ha estat utilitzant com una traducció dels mateixos missatges, formats i funcions de l’esfera física o analògica, això és, com un aparador on mostrar el mateix i de la mateixa manera sense entendre la realitat digital com una realitat diferent on poder crear formats, relacions i intercanvis diferents. Per clarificar-ho amb algun exemple, es fa referència a quan una organització utilitza les xarxes socials per a mostrar els mateixos continguts que en els canals analògics sense afegir-hi cap funció ni interacció més en comptes d’aprofitar el seu potencial i llenguatge per a fer participar a l’audiència, crear continguts o organitzar accions en xarxa i personalitzades, programar pensant en les possibilitats del directe i l’streaming o promovent propostes que utilitzin aquest discurs i tecnologies.
.png)
.png)
0 comentaris