Quan Gustav Mahler (1860-1911) morí a Viena d’una angina de pit després d’haver travessat —ja malalt i a tota pressa— l’Atlàntic, va deixar inacabada la seva Simfonia núm. 10 que havia començat l’estiu anterior. Mahler dirigia a Nova York les orquestres del Metropolitan Opera House i la Filharmònica de Nova York. Hi havia marxat després d’innumerables disputes, acusacions i atacs antisemites en la que fins llavors havia estat el seu cim com a director musical: l’Opera Imperial de Viena. Mahler era però, un director molt hàbil que, en el seu temps lliure, componia. Sols acabà l’Adagio que avui escoltarem; de la resta, sols esbossos que Deryck Cooke —autoritzat per la vídua Alma Schindler Mahler— tractà de reconstruir. Els estudiosos de Mahler sempre han donat un paper cabdal a la tempestuosa relació amb Alma; convertint-los en un dels matrimonis musicals sobre els quals s’ha corregut més tinta. Precisament, alguns han volgut veure en aquest moviment un cant de desesperació per la crisi matrimonial que patien, una aproximació a la catàstrofe: jutgin vostès mateixos. Xafarderia enllà, es tracta d’una pàgina austera, de sonoritats tallants i esquives. La coda però, és serena i tranquil·la com cap altra de les del compositor.

Si la Desena no va arribar-se a estrenar en vida del compositor, la Simfonia Fantàstica (1830 i refeta dos anys més tard) d’Hector Berlioz (1803-1869), va ser tota una revolució. El compositor francès —d’indubtable inspiració melòdica i rítmica— va obrir de bat a bat possibilitats orquestrals, portant a extrems fins llavors no coneguts la capacitat colorística i de descripció. Berlioz va ser un romàntic (roman és novel·la en francès): un home de fantasia i passió. A més, l’obra està farcida de tints autobiogràfics reflectint el seu enamorament per l’actriu Harriet Smithson. Berlioz, va exhibir-se en publicar a la premsa el programa que detallava el contingut de l’obra. Aquesta conta com un artista romàntic s’enamora d’una dona representada amb una idea fixa, un motiu musical recurrent. Al llarg dels cinc moviments percebem com el jove artista —que en moments està sota els efectes de l’opi— assisteix a un ball, es troba en una escena pastoral idíl·lica que acaba transformant-se en una tempesta-estimada amenaçant, és condemnat a mort per haver-la matat —sentim com li tallen al cap amb la guillotina— i assisteix a un final paròdic construït sobre el gregorià del Dies Irae, en una nit macabra, fúnebre i festiva de sabath i bruixes.

Filharmònica de Viena, Gustavo Dudamel (dir.)

Sala 1 Pau Casals, L’Auditori, Barcelona 

14 de gener de 2018 a les 19 h

Programa: Adagio de la Simfonia núm. 10 de Gustav Mahler,

Simfonia fantàstica d’Hector Berlioz

(Enllaç)