“L’òpera no ha de ser subvencionada perquè és
un espectacle elitista”. Afirmació classista, sectària, tancada de mires, gregària,
que alimenta el sistema que els obreristes volen destruir.
Aquells qui neguen la subvenció pública de la cultura neguen la possibilitat
d’accedir-hi, neguen la base de la millora social. Sigui a través de l’òpera o de la
física quàntica, el desenvolupament de les ments és fonamental per a que un
estat millori la qualitat de vida dels seus habitants. Abans del
Regeneracionisme de finals del XIX, Wagner ja havia teoritzat sobre la reforma social
a través del Gesamtkunstwerk.
Elit
– no elit, com definir aquests termes avui dia? Segons P. Bourdieu, existeixen
diferents tipus d’elits lligats als diferents tipus de capital: econòmic,
social, cultural. L’òpera és una activitat cultural que és consumida sobretot
per l’elit cultural. Per tant, la subvenció pública permet que l’elit cultural
i l’econòmica no s’identifiquin, poder menjar a qui no té pasta.
L’elit cultural s’ha de mantenir en tot país que vulgui tirar endavant. Ja ho
assumia Plató a La República quan
estratificava la població deixant al capdamunt els intel·lectuals, també ho
tenien present els nazis i els soviètics quan decidiren el genocidi cultural de
Polònia durant la Segona Guerra Mundial.
No coneixen el paper terapèutic de la cultura aquells que, entre cultura i sanitat, prefereixen que l’estat inverteixi en sanitat. Catalitzador de les tensions socials, l’art s’ha desenvolupat amb grans impulsos en els moments més difícils de la història de la humanitat. Com les tragèdies gregues, l’òpera provoca una catarsi, una purificació de l’ànima, o bé, com les comèdies romanes, les rialles del públic, l’oblit momentani dels problemes. Qui no ha sortit trasbalsat de Madama Butterfly? Qui no ha rigut amb Don Giovanni?
Aquestes
òperes són exemples, precisament, d’òpera popular. I és que la consideració que
l’òpera és un espectacle exclusivament elitista és un fals històric. Des del
segle XVIII, l’òpera té una vessant elitista i una altra de popular. El Singspiel, l’opéra-comique o, posteriorment, la sarsuela eren espectacles per a
tots els públics, un entreteniment comú d’abans que les pantalles absorbissin
el temps de rics i pobres. Charles Burney, del seu viatge per Itàlia, ens
explica com al Teatre reggio ducale de Milà, antecedent de la Scala, hi acudien
des dels nobles que tenien lloc reservat a les llotges fins a les masses de la
platea, entre les quals es barrejaven les classes mitjanes que seien en bancs.
L’òpera, igual que el teatre, era un lloc de reunió social que reproduïa les
mateixes estructures jeràrquiques que governaven els altres àmbits de la vida. D’altra
banda, com pot ser que a mitjans segle XIX
el Va, pensiero de Verdi es
convertís en himne dels revolucionaris tricolor si l’òpera era només un
espectacle elitista? I a la segona meitat del segle XX sorgeix l’òpera de compromís
social, en què Luigi Nono utilitza textos d’autors molt elitistes: Rosa
Luxemburg i el Che Guevara i Karl Marx i Antonio Gramsci.
Finalment,
cal recordar que els teatres d’òpera i les sales de concert són el lloc natural
d’exposició de la música. Així com la majoria de grans museus europeus i de
l’estat espanyol són subvencionats per l’administració pública, en què, com
explica el museòleg Xavier Roigé, es considera un model de finançament ideal la
dependència en un 60-70% de les subvencions públiques, per què no s’hauria de
subvencionar l’exposició de la música? Els teatres i els cinemes també reben
subvencions de manera habitual. Qui és l’elitista que considera que l’òpera no
s’ha de subvencionar?
Ginebra
Olives
.png)
.png)
0 comentaris