Lluc Casares (1990) és saxofonista i compositor de jazz. Es va graduar a l’Esmuc i després d’una estada als Països Baixos, es troba actualment becat a Nova York a la Juilliard School of Music. El seu últim treball, Sketches Overseas (Outside In Music, 2018) ha rebut recentment el Premi Enderrock de la crítica a millor disc de jazz.

 

Aquí a Nova York t'hi sents com a casa?
No, per descomptat que no. Això no vol dir que viure a Nova York no pugui ser divertit o puguis acabar sentint-hi un sentiment d'arrelament, però a nivell cultural és molt diferent dels països del Mediterrani. La velocitat, l'obsessió pels diners que impregna el llenguatge i el dia a dia i la constant activitat, producció i energia a qualsevol sector de la societat fa que no es pugui comparar amb qualsevol altre lloc del món. El benestar en surt perjudicat: menjar dolent (a no ser que et puguis pagar restaurants caríssims), lloguers desorbitats en pisos antics que cauen a trossos... i la millor música (sobretot pels amants del jazz, però també pels de la clàssica, llatina, hip hop...) que puguis imaginar, cada nit de l'any sense excepció.

Quin va ser el motiu pel qual vas marxar?
Jo ja feia cinc anys que vivia a la ciutat d'Amsterdam on hi vaig anar tot just acabat l'Esmuc a estudiar-hi un màster. Després d'uns anys em vaig assabentar de l'existència del programa Artist Diploma de la Juilliard School of Music: l'obren cada dos anys i només hi entra una sola banda, els quals assagen junts dues vegades per setmana durant els dos anys. M'hi vaig presentar pensant que mai m'agafarien, però m'hi van acceptar. Era no només una oportunitat per viure Nova York des de la perspectiva no-turística sinó també tenir l'oportunitat d'estudiar amb gent com  Wynton Marsalis o  Kenny Washington, cosa que ha acabat esdevenint.

Et planteges tornar algun dia?
Sí. Casa meva és Barcelona, hi he viscut tota la meva infantesa, adolescència i els anys de la carrera però ara en fa set que no hi poso la meva base i la començo a trobar a faltar massa. Tinc la sensació que la recordo diferent i no vull que canviï molt més abans que hi torni.

Tens companys que han fet el mateix?
Exactament el mateix no. No hi havia cap peninsular que hagués estudiat aquest programa a la Juilliard abans que jo. Malgrat tot tot el temps que he estat a Nova York he estat molt ben acompanyat per l'Oriol Vallès i l'Andreu Pitarch que han estudiat el seu màster a la Manhattan School of Music.

Com és l'ambient musical d'allà? Quines oportunitats professionals hi ha, en comparació per exemple amb Barcelona? 
Per començar la gran diferència, sense entrar en cap estil, és l'actitud, la seriositat i la quantitat. Pots sentir música increïble cada nit sense haver d'esforçar-te. Després, en jazz, aquesta música és d'aquí i els pocs que queden que se la van inventar viuen aquí. Aquest tipus de coneixement i experiència no té preu.

Quin tipus de jazz es fa a Nova York? 
Hi ha representants de totes les estètiques que s'han donat al llarg de la història d'aquesta música. És divertit perquè aquestes, de vegades, es troben als mateixos barris o clubs, així saps que si vas a certs llocs de Brooklyn trobaràs improvisació lliure i jazz experimental, i en canvi si pares per segons quins llocs de Harlem o del West Village escoltaràs música molt més Straight Ahead.

Hi ha molt locals de jazz a Nova York? Quin tipus de públic sol anar-hi?
N'hi ha molts. Alguns conserven el públic local de tota la vida, gent gran que en el seu moment va veure els grans referents en directe; d'altres conglomeren molts turistes, fan molts diners i conseqüentment estudiants i gent local s'hi veu una mica apartada.
 
Quina és la percepció dels músics de jazz a Nova York: és una professió valorada?
No és una professió valorada pel la quantitat de temps que requereix i energia, frustració i soledat que s'hi ha d'invertir, però evidentment està molt més contemplada que a Barcelona, lloc on hi ha molt poca idea del que significa tocar aquesta música.

Sents que la teva feina està ben remunerada econòmicament? Pots viure de la música còmodament?
En el meu cas dono classes cada setmana a la Juilliard a un programa per adolescents i a una escola pública dos dies a la setmana que tenen un conveni amb la Juilliard. Això ajuda a pagar el lloguer. De tant en tant faig alguns bolos a través de l'escola que acostumen a estar ben pagats i per altra banda faig concerts a locals amb amics, tocant música original o música que ens agrada. Aquests últims són els que et donen més satisfacció artística però alhora són els que estan pitjor remunerats.

Una mica de comparació entre estudiar jazz aquí i jazz allà. Què en penses sobre els plans d’estudis? Són similars? Els títols són els mateixos? Taxes universitàries: hi ha diferències?
L'experiència realment té molt poc a veure. Per començar amb la connexió a nivell cultural amb els grans del gènere que bàsicament son o viuen aquí. Això ja fa que tot sigui molt diferent. Les carreres tenen quatre anys i hi ha coses que s'assemblen (organització de les classes d'instrument, combos, teòriques) però la institució de la universitat als Estats Units té un paper diferent perquè no només té implicacions laborals o de coneixement sinó també d'orgull social. Els centres són com petits pobles o clubs esportius pels quals els alumnes desenvolupen un amor i orgull que sempre m'ha semblat estrany. L'estatus social que et dona aquí el fet d'anar a una d'aquestes universitats et situa un estrat concret de la societat encara que vinguis d'origens més humils. A mi a l'aeroport sempre em feliciten al control de passaports per estudiar a la Juilliard, tots ho tenen amb una consideració altíssima. Al principi m'era molt estrany ara ja m'hi he acostumat. Una vegada una policia no s'ho va creure i vaig haver d'ensenyar el carnet d'estudiant i una foto per demostrar-ho. Us ho imagineu que a l'Aeroport del Prat es mostressin incrèduls perquè vas a l'Esmuc?
A nivell de taxes universitàries és surrealista. És MOLT car. La matrícula de la Juilliard costa sobre els 42.000$ l’any. El que passa que el programa que curso, l’Artist Diploma, en el cas que t'hi acceptin, et cobreixen la matrícula sencera i només has de pagar l'assegurança mèdica i els costos de la vida del dia a dia, que ja són molts.

La vida és cara a Nova York?
Sí que ho és, molt. És un tema molt recurrent pels no americans ja que el concepte econòmic no és el mateix per nosaltres, que no estem acostumats a viure en el deute. És una mica complicat resumir-ho ja que toca diferents àmbits, antropològic, sociològic, polític, cultural, però podria ser per això què és difícil materialitzar l’adaptació dels estrangers en aquesta realitat tan extrema.

Podeu llegir aquí una altra entrevista a Lluc Casares, dins l'Esmuc digital.