Al compositor Philip Glass (Baltimore, 1937), se’l coneix per la seva música minimalista, o com ell diria, “música amb estructures que es repeteixen”. Aquesta música pot resultar molt atractiva o molt avorrida, però el que sí que afirmarem és que és una música molt pensada i que ha impactat d’alguna manera, sigui pels bucles rítmics que crea amb poques notes o per alguna cosa més complexa d’aquesta.

Al llarg del temps, Glass ha tingut una repercussió molt gran en la música contemporània i se l’ha considerat un dels pioners del minimalisme, juntament amb Steve Reich. A part de tota la música per a piano que té, també ha compost simfonies, òperes i música per a pel·lícules.

Tot i que Glass va estudiar a Juilliard, un dels millors conservatoris d’arts escèniques del món, i després va viatjar cap a París per ser estudiant de la prodigiosa Nadia Boulanger, hi ha molta gent que no es pren la seva música seriosament, la troben hiperbòlica, “basta” (que no passa de la mateixa seqüència de quatre acords, és a dir, poca cosa), i la malinterpreten.

Cal insistir que se l’ha arribat a malinterpretar tant que ha arribat a ser considerat un artista pop (poc creatiu i sobrevalorat) camuflat amb la disfressa de compositor clàssic, ja que el mètode que utilitza en molta de la seva música és la reiteració d’elements i melodies. Aquest fet és familiar a la música pop de les últimes dècades, tot i que executat de manera diferent. El minimalisme no consta d’una estructura gaire fidel, el pop sí.

La repetició, que Glass mostra en les seves obres, pot arribar a ser empipadora per les mateixes persones que després adoren la música de Mozart o de Vivaldi, música que també consta de moltes repeticions elaborades a la manera que els compositors volen, “signant” així d’una forma molt única i personal. Qui no reconeix la seva música? Amb Glass passa el mateix, la seva música és sempre reconeixible.

No obstant això, el que Glass intenta realment fer amb les repeticions és obligar-nos a pensar diferent sobre l’estructura de la música i intentar flotar, tal com ho fa Mondrian en les seves composicions aparentment idèntiques i gairebé sempre amb els mateixos colors. Com diu Charles A. Riley: “Mondrian va construir les seves àrees de color de la mateixa manera que Philip Glass construeix els seus ritmes”.

A més, ambdós artistes es poden relacionar amb la música de Mozart; és massa fàcil per a l’aficionat i massa difícil pel professional. Tot ha d’estar molt ben afinat i els ritmes han de ser executats amb molta exactitud, a més, s’ha de deixar que els tempos tinguin el seu ritme i el seu temps.        

Una altra influència que explica la seva música és, Ravi Shankar i la música índia, que van influir directament en el sentit del temps de Glass.

Així doncs, cada repetició que fa Glass en la seva música està molt pensada en un context concret que ens porta a un idioma seu, més enllà del que és racional. La monotonia a vegades ens desagrada molt, però si busquem entendre el perquè i concentrar-nos, podem arribar a endinsar-nos-hi i posteriorment sentir cert interès i comoditat.