NINA ALCANYIZ, AUTORA DEL TFG RESSITUANT L'INTÈRPRET. LA INTERPRETACIÓ MUSICAL A PARTIR DEL ESCRITS DE ROLAND BARTHES.

1. Per què vas triar la Teoria de la comunicació de Roland Barthes com a marc teòric?
—A banda de la música, el que més m'interessava era la filosofia, i vaig buscar un nexe entre aquesta i la interpretació. Gràcies a les classes d'estètica, on treballem amb textos de Barthes sobre la mort de l'autor, vaig estudiar-ne l'aproximació al text, la literatura i la lingüística. Em vaig preguntar com el pensament podia afectar la manera d'interpretar.

2. De vegades els treballs acadèmics poden anar variant: pots començar amb unes preguntes i hipòtesis i acabar derivant-ne d'altres. Partint d'això, i després de llegir la filosofia barthesiana i construir aquest marc, vas mantenir les teves preguntes i objectius del treball o vas haver d'anar-los modificant?
—No va canviar gaire. El meu tutor, Luca Chiantore, va ser súperexigent des del primer moment i em va demanar no abastar en excés amb el tema. Aleshores ja sabia el que buscava des del primer moment. Sí que em va sorprendre el contingut específicament musical que tenia Barthes i per això m'interessava connectar-lo amb la teoria de la interpretació. També m'hauria agradat fer alguna cosa més pràctica.

3. Entrant al contingut del teu TFG, exposes diferents idees com la intertextualitat, en què el lector es relaciona amb el text en la mesura que recorre a informació ja llegida o coneguda per comprendre'l. En aquest sentit i en la música, és el públic també un intèrpret del que escolta?
—Barthes atorga molta importància al lector i, en la música, l'intèrpret i el públic són aquest lector barthesià. El públic fa encara més evident la intertextualitat en la música, ja que la peça es transforma i cobra sentit gràcies a tots aquests nivells de lectura i escolta.
Barthes no proposa educar el lector, sinó fer una “lectura responsable”: insta a jugar amb els ritmes i l'ordre de lectura per generar una comprensió pròpia. I el públic parteix des d'aquest mateix lloc, es a dir, de tenir diferents disposicions a l'hora d'escoltar músiques diferents, i sobretot, entendre que la lectura i l'escolta no són l'últim estadi de l'obra, sinó un engranatge indispensable en el procés de creació de aquesta.
Tampoc no crec necessari parlar sobre música: per a mi l'escolta activa està en el que passa al nostre cap mentre escoltem. En relacionar-la amb altres idees i connectar amb allò que ens suggereix estem fent una escolta molt activa. Però evidentment, reflexionar-hi és una altra manera de fer-ho.

"Som una part fonamental del procés musical i no hem d'“entendre” el que el compositor ha escrit, sinó què podem dir amb i a través de la partitura"

4. Parlem de la mort de l'autor, un dels eixos del pensament barthesià. Després del naixement d'un lector-intèrpret com a subjecte que reconstrueix i interpreta allò que llegeix, on queda la voluntat del compositor? Té sentit compondre?
—Barthes parla de la mort de l'autor, però del naixement del lector. No és que digui “esborrem els noms de tots els llibres i tornem-ho tot a l'anonimat”. És trobar un lloc per a l'escriptura musical que sigui part d'aquesta intertextualitat de què parlàvem. No és una mort dràstica. Per descomptat que segueix tenint sentit compondre, l'intèrpret necessita un material per treballar. L'objectiu és trobar aquest punt menys autoritari i que l'escriptura busqui la lectura. No es tracta de “jo faig això i els altres, després, que em llegeixin”.
Em sembla molt interessant veure com, quan escolto ràpidament, em pregunto “de qui és?”, i em pregunto d'on ens ve i què canviarà conèixer l'autoria. És curiós com n'és d'interioritzat, el rol de l'autor, i com de decisiu que pensem que és.

5. Movent-nos del compositor a l'intèrpret, Barthes proposa variar el ritme i l'ordre de la lectura per donar lloc a diferents interpretacions dels textos que vagin més enllà del que ens han ensenyat o de la tradició interpretativa. Com abordaries aleshores la lectura d'una partitura? Si ja ho heu provat, com ha canviat la vostra manera d'interpretar?
—Aquí és on el meu TFG s'ha quedat en allò teòric. Al seu llibre S/Z, Barthes escriu una novel·la a partir de la seva pròpia lectura, i jo traslladaria aquesta interpretació-creació a la música, primer, a través d'una escolta per veure què hi trobo en aquesta peça i després, perdre la por al text. En llegir estem component l'obra al nostre cap, i considero important guanyar confiança com a intèrprets: som una part fonamental del procés musical i no hem d'“entendre” el que el compositor ha escrit, sinó què podem dir amb i a través de la partitura.
D'altra banda, crec que és difícil abordar així una obra perquè, en el context acadèmic, no és compatible amb tenir un assaig d'orquestra, per exemple. És un procés més creatiu i lent.
Al meu treball final de màster abordaré aquesta part: exploraré aquest tipus d'interpretació en uns Lieder de Schumann canviant la instrumentació i buscant altres llenguatges dins del propi Schumann amb molta més llibertat.

"Ara tinc la llibertat de canviar la partitura, fins i tot amb música històricament informada"

6. Com t'ha influenciat aquest nou acostament a la partitura i com creus que pots canviar la teva manera d'interpretar?
—Abans has parlat de jugar amb els ritmes i l'ordre de lectura i aquesta és una idea fonamental per a mi. Ara tinc la llibertat de canviar la partitura, fins i tot amb música històricament informada. Per mi l'essencial és passar-m'ho bé i que la gent que m'escolta s'ho passi bé. I Barthes defensa això. Quan veig gent tocar tan seriosa m'entra el riure. La música no és seriosa, no és per estar seriós i amb vestit; és un joc.
Quan jugues amb la pràctica el públic es diverteix. Veig intèrprets que et fan riure, plorar..., i aquesta és la riquesa de la música: és capaç de portar-te per totes les emocions. Això no és compatible amb la serietat.
En aquest sentit, Barthes advoca pel lector amateur com a ideal perquè té la llibertat de saltar d'uns fragments als altres, de guiar-se per la seva intuïció, per la qual cosa li agrada, també perquè llegeix per si mateix, en privat. Per això arriba a preferir el músic amateur, perquè està alliberat del coneixement, la tradició i les constriccions del músic professional.

7. Com t'ha enriquit llegir textos filosòfics i reflexionar sobre el teu paper com a intèrpret? Què els diries a altres intèrprets?
—Aquí hi ha la diferència. Tocar està molt bé, però la música té a veure amb altres arts i la filosofia. Per mi llegir en general és essencial perquè som esponges, la informació que rebem ens permet relacionar conceptes i ampliar la nostra visió, encara que mai no sapiguem quan ens vindrà a l'hora de tocar. Si no, podem tocar molt bonic, però potser no sortirem d'aquí. També és molt enriquidor com a persones plantejar-nos què i com ho fem, i la filosofia és magnífica per a això. I no només llegir! Fer activitats culturals en general. Fins i tot jo ho hauria de fer més, però la predisposició és molt important.
De fet, quan vaig començar l'assignatura d'estètica em vaig preguntar: per què no n'hi ha cap altra que s'anomeni filosofia aplicada a la música? Hi ha tantes qüestions musicals relacionades amb aspectes filosòfics… Així que com més puguem llegir sobre ells, millor.

Podeu llegir el treball de la Nina Alcañiz aquí.