Amb la seva gran obsessió per la música barroca, i sobretot pel virtuós violinista Niccolò Paganini, Malmsteen va adaptar la seva música a les sis cordes i la distorsió del seu amplificador Marshall. Utilitzant extensament, i en alguns casos desenvolupant, tècniques de pua com el sweep picking, l’economy picking o el tapping, Malmsteen va revolucionar la forma d’entendre i tocar la guitarra elèctrica. 

Totes aquestes tècniques li van permetre tocar a grans velocitats. És sorprenent veure com no li suposa cap mena d’esforç tocar semicorxeres a 200 la negra, fet que posa fora de dubte la seva impressionant tècnica i el seu gran talent per a tocar la guitarra. 

Evidentment, no és casual que després de la seva gran irrupció amb el seu primer disc en solitari Rising Force (1984) apareguessin posteriorment una gran llista de guitarristes imitant el seu estil neoclàssic com Jason Becker, Paul Gilbert (Mr. Big), Michael Angelo Batio, Michael Romeo (Symphony X), Timo Tolkki (Stratovarius), Luca Turilli (Rhapsody) o Jani Liimatainen (Sonata Arctica). 

A més, altres afamats guitarristes han reconegut la seva admiració pel suec i en destaquen la seva gran qualitat musical. Steve Vai i Slash, per exemple, admeten que quan van sentir-lo tocar per primer cop van quedar fascinats amb la velocitat i la precisió de la seva execució. Altres, com Joe Satriani, destaquen la gran experiència de tocar al seu costat, o Zakk Wylde, que explicava com Malmsteen va canviar les “regles del joc” amb la seva forma de tocar la guitarra. 

Tot i les nombroses crítiques que sovint ha rebut per la seva monotonia i repetició, Malmsteen sempre s’ha mantingut ferm per ser el millor dins del seu estil. I és justament per això que el seu impacte segueix tan vigent fins avui en dia, ja que dins del món artístic destaquen els millors en el seu àmbit i no pas els que dominen tots els àmbits però no són el millor en cap.