Existeix dins de l’àmbit de la música professional la idea generalitzada de que la música del Barroc és repetitiva, monòtona i mancada de tot interès. I sé que no és fàcil fer canviar d’opinió a algú que pensa així, ja que els gustos musicals són totalment subjectius. Però almenys, en el meu afany de defensar la música barroca, vaig a intentar-ho.
Per a començar, crec que no es pot generalitzar la “música barroca” com un conjunt uniforme, ja que tenim concerts, suites, cantates, fugues, òperes i altres gèneres ben diversos. I no es pot comparar per a res un concert d’oboè d’Albinoni amb una fuga de Bach, un oratori de Händel o una òpera de Purcell. I fins i tot dins d’un mateix gènere hi havia diferents estils compositius segons la zona, ja que la música italiana era en general més virtuosa, l’alemanya més contrapuntística i la francesa i anglesa més elegants i pomposes.
Però anem a entrar concretament en la música instrumental. Stravinsky va dir que Vivaldi no havia compost 500 concerts, sinó un mateix concert 500 vegades. Sincerament, ja voldria Stravinsky tindre la meitat de qualitat que Vivaldi, però això ja és opinió personal i estaria fora de lloc. El que sí que puc dir és que no sé quin concert va escoltar Stravinsky 500 vegades, perquè jo he escoltat centenars d’aquests concerts i cadascun em pareix únic. Cada melodia, cada harmonia, cada tècnica instrumental, produeixen unes sensacions diferents tant als intèrprets com als oients. És cert que generalment segueixen un esquema prefixat, però també va passar el mateix posteriorment amb la forma sonata, o l’estructura de les simfonies. O, per posar un exemple més modern, també amb les cançons pop dels anys 60 i 80, i amb part de la música actual. No sé a vosaltres, però a mi em pareixen molt més repetitives les cançons actuals de reggaeton o de trap.
I en aquest cas estic parlant únicament de la música absoluta. Si entrem en la música descriptiva, ens podem trobar autèntiques meravelles inigualables, que ja voldrien molts compositors posteriors una música a aquesta alçada. Com a exemple més clar tenim Les quatre estacions de Vivaldi, obra coneguda mundialment, però també podem citar la Simfonia al Sant Sepulcre del mateix Vivaldi, o la Sonata representativa de Heinrich Biber, entre altres.
També es diu que la música barroca de seguida va ser oblidada pels compositors clàssics, i, tot i que és cert que els fills de Bach van voler separar-se del estil de son pare, es té constància que Mozart va estudiar partitures de Bach per a aprendre harmonia i contrapunt. I també que Beethoven considerava a Händel com “el major compositor de tots els temps”. I jo me’n refio més de Mozart i Beethoven que de la opinió de Stravinsky, la veritat.
Com a conclusió, a tots els que pensen que la música barroca és repetitiva, només dir-los que li donen una oportunitat. Que escolten més varietat de gèneres, no només els tediosos preludis i fugues de Bach. I sobre la cita de Stravinsky, tant de bo Vivaldi hagués composat 500 concerts més, perquè segur que serien autèntiques meravelles.
.png)
.png)
0 comentaris