És una de les coses que més em va sorprendre, per què hi ha molta disparitat. Per exemple, l’any que jo vaig fer les proves d’accés a l’ESMUC, el grau professional tenia una importància del 5% sobre la nota final, i era obligatori tenir el títol. Si no el tenies havies de fer un examen extra per acreditar el nivell, fet que no entenc massa, perquè si ja superes les proves d’accés al superior, ¿per què has de demostrar que tens aquest títol anteriorment?

En tot cas, l’ESMUC era un 5%, en canvi, en altres centres he arribat a veure que la nota mitjana del grau professional pot comptar fins al 50% de la nota final, és a dir, hi ha una diferència abismal, i a més a més, és voluntari, tu pots decidir si aportes aquesta nota a la suma de l’avaluació final, o per contra, decideixes jugar-te-la amb la nota que hagis tret a les proves. Totes aquestes diferències que he anat observant al llarg del TFG em semblarien més coherents si no poguessis traslladar el teu expedient a qualsevol altre centre una vegada fetes les proves. Bé, aquí podríem entrar a debatre si està bé o no centralitzar l’educació o regular-la per comunitats autònomes. En tot cas, si tu pots traslladar el teu expedient de qualsevol manera, no s’entén que siguin tan diferents.

 

Com vaig comentar en les conclusions del treball, el meu objectiu en absolut era polititzar o debatre sobre si és millor fer una educació centralitzada o que cada comunitat es gestioni, però en qualsevol cas, penso que les coses han de ser coherents. I no és coherent, en absolut, que tu puguis fer la prova d’accés al conservatori de Múrcia, que se suposa que és més fàcil que a l’ESMUC o a Musikene, i que si hi ha plaça en aquests dos últims puguis traslladar el teu expedient sense cap altre requisit. Això és el que no veig coherent, fins i tot des del punt de vista d’estudiant.

 

Sincerament, no penso que el nombre d’alumnes estigui relacionat amb el tipus de proves. Bé, en el meu TFG no vaig comprovar si hi havia una correspondència o no, però penso que el nombre d’alumnes que volen accedir a un centre està regit pel prestigi d’aquell centre i pel professorat que hi ha, és a dir, que un alumne quan va a fer les proves d’accés en aquell lloc, és perquè li interessa el professor que hi ha, no per massa més.

 

Et trasllado la meva experiència. Després t’ho trasllado amb els percentatges de les proves d’accés als centres. A la meva promoció érem uns 12 estudiants d’interpretació de piano clàssic amb nivells molt diferents. Això va ser degut al fet que va haver-hi molta gent que va renunciar a la seva plaça després d’haver fet les proves. Per tant, en comptes d’entrar els 12 primers estudiants amb la millor nota, van arribar a accedir fins a la plaça 20 aproximadament. El nivell era molt dispar, i jo, per exemple, em sentia molt incòmoda a les audicions, ja que hi havia gent que tocava molt bé. D’altra banda, també teníem problemes a les classes d’improvisació, perquè era molt difícil trobar companys amb qui tinguessis un nivell equitatiu i que aquestes classes poguessin ser útils per a tothom.

Per a intentar aconseguir-ho, la manera fàcil és puntuar molt alt la prova d’interpretació (per exemple, un 80%). D’aquesta manera, tots els que toquin molt bé entraran al superior, però aquí la qüestió està en què el nivell d’una promoció es regula pel nivell de tota la gent que s’hi presenta aquell any. Si posem que la prova d’interpretació val un 80%, però hi ha un alumne que toca molt bé i un altre que toca malament, és igual, els dos estaran puntuats sota el mateix barem, en canvi, si tu li dones un pes concret a la part interpretativa, però també afegeixes dictats, proves d’anàlisi, etc. (que són igual d’importants), això t’assegura una mica més d’homogeneïtat, perquè se suposa que tothom tocarà més o menys bé. En relació amb el canvi de proves que hi ha hagut aquest any a l’ESMUC, abans les proves teòriques valien un 45% i la prova d’interpretació un altre 45% més el grau professional. A partir d’aquest any, la prova teòrica és eliminatòria, és a dir, apte o no apte, i l’ordre d’accés es té en compte només amb la prova d’interpretació.

 

Que hagin fet les proves d’accés i s’hagin canviat l’expedient a primer, jo no conec a ningú, i de fet és una cosa que em va sorprendre moltíssim. Me’n vaig assabentar perquè vaig llegir tot el totxo del Real Decreto, i quan estava una mica cansada, ja que és molt llarg i amb molt de text, de cop vaig llegir això, m’ho vaig llegir tres vegades a veure si ho havia entès bé, i li vaig enviar a la meva tutora, la Sofia Martínez, que també la va sorprendre. Després de consultar-ho i afirmar-ho, quan ho comentava amb els meus companys m’he adonat que molt poca gent ho sap. Dona la sensació que és una mica com un secret. D’altra banda, és difícil que quedin places lliures, està clar, però a vegades en queden, i si no ho saps, és una oportunitat que et perds. El que sí que conec és gent que ha fet un trasllat d’expedient a segon curs o alguna cosa per l’estil, potser algú que s’havia matriculat a primer deixa la plaça i llavors queda lliure, suposo que això es notifica d’alguna manera. Dubto fins i tot que la majoria de professors ho sàpiguen.

 

Un dels membres del tribunal em va plantejar la següent decisió: què preferiria si estigués a un tribunal de proves d’accés, triar un alumne que no fallés ni una nota, però que no sabés analitzar o que no tingués una oïda molt desenvolupada; o si preferiria triar un alumne que analitzés molt bé una partitura i tingués molt bona oïda, però que fallés més notes i que s’encallés més. En aquell moment no em vaig mullar massa i em va fer una mica de ràbia, però després li vaig donar voltes i vaig pensar si, realment, trobaria algú que pugui tocar molt bé el seu instrument sense saber analitzar i sense saber escoltar. És que és impossible, és a dir, podrà no fallar notes, podrà tocar tot de dalt a baix sense aturar-se, podrà tenir uns dits rapidíssims, però a mi, personalment, no m’interessa res un alumne així, perquè això és una màquina. En canvi, l’alumne que entén la música, que sap el que està tocant, que coneix el text, que coneix el llenguatge del compositor, tot això és el que al final té més valor per mi, perquè la mecànica dels dits són hores d’estudi, i hi ha gent que té més o menys facilitat. No obstant, una interpretació molt perfecta, però molt plana, és la cosa més avorrida que existeix.