R.E.M.

The Best of R.E.M. (In Time, 1988-2003)

Warner Bros. Records

2003

Dins el món del rock hi ha grans cançons que han traspassat fronteres temporals i espacials al marge del concepte de grup musical; i també hi ha formacions anomenades de culte, que han sobreviscut potser en segon pla, però travessant oceans i fronteres generacionals al marge del fenomen del hit. I una de les bandes que ha aconseguit amb més èxit fer les dues coses de manera simultània és R.E.M., el grup americà de nom neurocientífic —REM és la fase profunda del son—. Presentem aquí el seu disc The best of R.E.M. (In Time, 1988-2003), recopilatori de la millor música que van compondre entre els anys 1988 i 2003. Obrint el camí del rock independent als EUA, R.E.M. va aconseguir llançar a la fama el tema It’s The End Of The World As We Know It (And I Feel Fine), inclòs en el seu vinil Document, de 1987. Fins avui en dia és una de les cançons més escoltades en la majoria de països occidentals. El recull que ressenyem no l’inclou, però sí que conté algunes de les millors peces dels anys 90, potser més amagades del públic global però no per això menys recomanables. 

The best of R.E.M. aglutina divuit cançons publicades originalment en diferents àlbums, que representen fidelment la major part dels estils i caràcters que ha anat adquirint el grup al llarg del temps. Peter Buck, Mike Mills, Michael Stipe i Bill Berry (retirat dels escenaris el 1997) són els responsables de cançons tan emblemàtiques com Man on the Moon o Bad Day, les dues totalment rockers i assequibles, però també d’Everybody Hurts o Nightswimming, balades d’una delicadesa extrema (la veu de Michael Stipe hi té molt a veure). Les lletres de totes les cançons del disc són arriscades i sempre interessants, motiu pel qual han quedat, sovint, apartades de els corrents clàssics del pop-rock. Això no ha fet, però, que cançons tan especials com Loosing my religion es perdin en l’oblit. The best of R.E.M. continuarà a la vena de la nostra societat representant el rock alternatiu més popular i, per sobre de tot, seguirà fent-nos passar bones estones.