El passat dimarts dia 20 de febrer de 2018 a les 20 hores, el Rèquiem de Verdi va reviure amb motiu del 145è aniversari de la seva estrena al Palau de la Música Catalana, a mans del Cor Liceu i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i la Polifònica de Puig-Reig, sota la direcció de Josep Pons.
No cal dir que l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu porten un gran recorregut a les seves espatlles, quasi 170 anys d’existència i l’experiència d’haver estat dirigits per grans directors com Erich Kleiber, Richard Strauss, Manuel de Falla i Ricardo Mutti, entre d’altres, i directors d’escena de renom. També són protagonistes de grans estrenes del repertori operístic a la Península, en particular, l’estil vocal del Cor sempre ha destacat per la seva adequació a l’estil de l’òpera italiana. Per altra banda, la Polifònica de Puig-reig desenvolupa la seva activitat molt extensa al panorama musical català des de 1968, havent col·laborat amb diverses formacions i actuat a diferents països del món. Tot això, sota la batuta de Josep Pons, un dels directors més rellevants de la seva generació, compta amb una àmplia experiència amb diferents orquestres de renom i ha estat obsequiat amb diferents guardons.
El Rèquiem és una obra amb un conjunt de detalls que s’ha de tenir en compte. Primerament, els fragments recitatius que s’adrecen a Déu per tal d’arribar al descans de les ànimes que recauen primer en el cor, que va saber transportar al públic momentàniament a un temple religiós on se sent l’eco de les pregàries que es van fer segles abans. El text era entenedor, les consonants eren precises i van demostrar en tot moment gran domini de les dinàmiques, uns pianissimo controlats, audibles però com una remor a la llunyania. El Dies Irae va funcionar com un moment de drama i fatalitat on van saber treure tot el so que durant els moments anteriors havien estat contenint.
Pel que fa als solistes, Davinia Rodríguez (soprano), Maria José Montiel (mezzo), Vincenzo Costanzo (tenor) i Simón Orfila (baix), amb recorregut previ fonamentat en el repertori operístic, van fer una interpretació in crescendo. Al principi, la seva interpretació va estar tenyida de moments en què el caràcter operístic sobrepassava el caràcter d’un rèquiem, però mentre transcorria l’obra van trobar el timbre adequat. Tanmateix, va ser una interpretació amb moment d’alts i baixos, a causa del so que emanava l’orquestra, que amagava els solistes en els moments en què es trobaven al registre mitjà. Per altra banda, cal destacar la interpretació del Quid sum miser en format quartet de veus, un so empastat i molt cuidat, un oasi de pau.
En definitiva, el Rèquiem de Verdi va estar protagonitzat per multitud de colors, una excel·lent interpretació per part de l’orquestra i el cor, pinzellades d’òpera per part dels solistes, i tot sota la batuta de Josep Pons, que va demostrar un enteniment perfecte de quins matisos necessitava l’obra i encarregat de tornar el Rèquiem que es va estrenar fa 145 anys a la vida.
.png)
.png)
0 comentaris