Un dels noms que sens dubte va lligat a la música clàssica occidental del segle XX és el del músic Leonard Bernstein (1918-1990). Director, compositor, pedagog, pianista, va exercir la seva professió des de molts angles. La seva figura s’ha contraposat molts cops a la del director austríac Herbert von Karajan (1908-1989): Amèrica i Europa, Viena i Berlín, modernitat i tradició, pedagogia i tancament, progrés i estatisme. Però segurament ningú dubtaria que ambdós van saber-se aprofitar dels diferents avenços tecnològics —indústria discogràfica, audiovisuals, etc.— per consagrar-se i construir i difondre el seu mite.

Bernstein a més va compondre tot un seguit d’obres d’èxit, de so característic i gust estatunidenc, molt proper als musicals. Qui no coneix West Side Storie —posteriorment portat al cinema—, o l’opereta Candide, o la colossal Missa? Totes elles, però, tenen una innegable pàtina de quotidianitat, un cert aire de banda sonora d’un temps i d’un país.

Una altra de les seves òperes és Trouble in Tahiti (1952), una òpera en un acte i set escenes les quals s’allarguen uns 40 minuts. La peça —amb llibret del compositor— està dedicada al seu amic i company d’estudis Marc Blitzstein, un convençut activista d’esquerres. Aquest fet no és casual, ja que tot el fil argumental gira al voltant d’un matrimoni, el Sam i la Dinah, que malgrat tenir tot allò que el somni americà prescriu per assolir felicitat, són incapaços de trobar-se en l’amor. Són infeliços, necessitats d’estima i incapaços de comunicar-se. És, doncs, una crítica al capitalisme salvatge.

En bastir l’obra, Bernstein es val d’una sonoritat propera a l’estil d’Aaron Copland i, alhora, de les bandes de jazz per construir aquest clima americà. Ho reforça amb ús molt conscient d’un lèxic propi de la gent que vol representar. A més, tot i que directament sols apareixen els dos personatges principals, un trio vocal s’utilitza en diversos punts tot cantant les bondats de viure als afores, en una casa pròpia i envoltats de possessions materials. Evidentment, això xoca amb el que passa a l’escenari, on els infeliços i avorrits amants són presos de la misèria moral i la soledat que, per exemple, fa que només tinguin vida comunitària els diumenges —i normalment només entre els homes. 

Trenta anys més tard, el 1983, escriuria A Quiet Place, una òpera de majors dimensions i que vol ser una seqüela de Trouble in Tahit. Curiosament, però, aquesta última és inserida al segon acte com a flashback.

En definitiva, és una crítica a tot el que és superflu, a la cobdícia, a la desmesurada obsessió pels diners. Tot i això, no seria exagerat veure-hi un fet autonarratiu de la vida sentimental de Bernstein.