El mestre exigent

By Unknown - de març 16, 2018

Bernstein durant la direcció de l’enregistrament de West Side Story

Quan pensem en Leonard Bernstein sovint ens ve al cap la imatge d’aquell director americà (profundament americà) de cabells canosos i estar afable, sempre compromès amb una societat a qui pretenia fer arribar “la música” des de la divulgació, fos mitjançant la composició, l’ensenyament o els xous televisius. Bernstein fou un personatge realment modern en aquest sentit, trencant barreres entre gèneres musicals, classes socials i mecanismes de difusió de la música. Aquest heroi polifacètic, doncs, encarnava tots els ideals del “ciutadà americà”; sempre positius, especialment quan es comparaven amb els d’altres directors mediàtics del s. XX, com podrien haver estat Wilhelm Furtwängler o, el seu gran contrincant, Herbert von Karajan, tots dos amb un caràcter, per dir-ho finament, de caire més germànic.  

Resultado de imagen de west side story carrerasPer això mateix són d’un valor extraordinari documents audiovisuals com el reportatge The Making of West Side Story, que ens deixen entreveure un Bernstein del tot diferent durant el procés d’enregistrament del musical esmentat. Madur, ambiciós i sever, així es mostra el músic, capaç fins i tot de deixar les bones formes de banda per tal d’aconseguir el que espera, el que ressona al seu cap, d’un nodrit grup d’intèrprets de gran talent. Els cantants, entre els quals hi ha un jove Josep Carreras, són professionals competents, pe
rò davant Bernstein semblen criatures vulnerables, encara intentant definir-se, encara explorant les seves virtuts, encara esforçant-se per rebre un gest còmplice del mestre que certifiqui l’aprovat.

En ocasions, aquesta dinàmica de certa condescendència es repeteix una vegada i una altra i porta l’assaig a un clima extraordinàriament tens. Observem un Bernstein exhaust, recolzant-se el cap sobre faristol mentre aguanta una cigarreta, i un Josep Carreras, un dels que més en pateix les conseqüències, exasperat, remugant innombrables lamentacions italianes d’allò més operístiques. Bé, suposo que quan portes 124 preses de la cançó María no és per menys... Però no només Carreras es veu sotmès a la rigidesa del mestre, sinó que tota l’orquestra ho fa, quan el director realitza comentaris que tan propers ens poden sonar als estudiants de música, com allò de: Però quants cops us ho hauré de repetir? Voleu fer el favor d’apuntar-vos-ho d’una punyetera vegada? Fins i tot l’equip de producció i enregistrament, que revisa absolutament tot el que sona i dona les claquetes, és esporàdicament escridassat pel mestre.

L’única manera que aquesta bomba de rellotgeria no acabi explotant és realitzar petits breaks per donar-se un respir, que Bernstein utilitza per fumar, gargotejar la partitura general i esbroncar aquells que encara no l’havien sentit prou. Per fortuna, més nostra que no de l’equip implicat en l’enregistrament, el director no manté aquesta actitud per caprici, ja que al final dona resultats i és sorprenent constatar l’evolució de les primeres preses a les definitives, que posen els pèls de punta.

  • Share:

You Might Also Like

0 comentaris