[Aquesta crítica no és en absolut certa, és un mer exercici acadèmic d’imitació d’estil d’escriptura d’un crític musical. Pren, això sí, el context d’un concert que veritablement s’ha dut a terme.]

Jugar a casa té els seus avantatges. El reclam de l’única orquestra local, l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca (OCIM), i la millor formació coral de l’illa, la Capella Davídica, va fer que el Teatre Principal de Maó s’omplís de gom a gom en aquestes dates plenes de compromisos. Cal agrair, així mateix, a “la Caixa” que patrocinés el concert i permetés l’audició en directe, després de massa anys, a molts melòmans d’aquesta joia que és el Requiem.

Amb repertoris musicals divergents, l’OCIM i la Capella havien coincidit poc els darrers anys als escenaris, però la compenetració que van demostrar al Principal en aquesta parada d’una gira per les Illes va ser absoluta. La capacitat dels conjunts per diferenciar colors i atmosferes va ser admirable. Fernando Marina va saber dosificar amb habilitat els contrastos entre els esclats ardents —sense caure en la violència gratuïta— i els arcs d’un lirisme contingut —sense degenerar en l’ensucrament. Marina deixà clara què caracteritza un bon director. Amb un gest contingut, valent-se d’una exuberant expressió facial, controlava el conjunt mentre imprimia el seu propi segell en la majestuosa execució d’una obra que, per sort o per desgràcia, tenim tots tan interioritzada.

L'Introitus fou el més destacat de la interpretació mentre quedava en un segon pla el popular Lacrimosa, al qual li mancà el pertinent rigor dramàtic. Així i tot, al Tuba Mirum el timbre càlid del baix Josep Miquel Ribot va compensar un solo de trombó ensopit. El dramatisme contingut del gran Mozart va trobar una excel·lent resposta per part d’una orquestra que està consolidant la seva progressió qualitativa d'ençà que s’ha escindit de Joventuts Musicals de Maó i Ciutadella. Si la mort i resurrecció existiren, dilluns en tinguérem una prova de fe.