JOSEP COLOM: MÚSICA
CALLADA
(29 de gener del 2019 a L’Auditori)
Notes al programa
Música
callada és l’obra per a piano més representativa de Frederic
Mompou (1893-1987). Composta a Barcelona en quatre quaderns apareguts
els anys 1959, 1962, 1965 i 1967, respon a l’estètica i les motivacions
espirituals de maduresa del compositor:
"Aquesta
música és callada perquè la seva audició és interna. La seva emoció és secreta
i només pren forma en les seves ressonàncies sota la volta freda de la nostra
soledat. No se li demana d’arribar més enllà d’uns mil·límetres en l’espai,
però sí la missió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima.
Aquesta música és símbol de renúncia. Renúncia a la continuïtat en la línia
ascendent del progrés i perfecció en l’art, perquè en aquesta escalada és
necessari, alguna vegada, descansar...".
Va ser mentre treballava en Cantar del alma (1951), a partir de
l’obra de Sant Joan de la Creu, que trobà la inspiració per a Música callada en un vers del “Cántico
Espiritual” del frare carmelita:
“La
noche sosegada
en
par de los levantes de la aurora,
la
música callada,
la
soledad sonora,
la
cena que recrea y enamora”.
Frederic Mompou, des del retorn definitiu
a Barcelona el 1941, decidí prescindir de l’evolució musical forçada per
l’entorn crític. Els seus drets d’autor havien començat a donar fruit i gaudia
de la certesa que no calia inquietar-se pel futur. No obstant això, l’aproximació
a la destrucció de la tonalitat i l’extrema concisió d’aquesta música fan que
molts no hi trobin repòs, sinó el reflex d’una preocupació, la preocupació per
la malaltia arterial del seu germà, mort un any després d’acabar el darrer
quadern.
És així com hem d’entendre aquesta obra,
definida pel mateix Mompou com a música abstracta dins la tendència del
tonalisme -contraposada a l’atonalisme de Webern-, que crea un ambient
expressiu marcat per l’estat d’ànim.
Mitjançant la
distensió suau i progressiva de l’harmonia, sense deixar que es perdi el fil del
traçat melòdic, Mompou habitua l’oïda a dissonàncies cada cop més brusques i
exigeix de nosaltres un esforç en augment a través dels vint-i-vuit números que
componen els quatre quaderns. Es tracta, segons el filòsof francès Vladimir Jankélévitch (1903 – 1985), d’un camí
de despullament cap a l’ascesi, cap a la solitud sonora, el punt intangible on
la música s’ha convertit en veu de l’ànima pura, sola i alienada de totes les
coses exterior.
Ginebra Olives Calbet
.png)
.png)
0 comentaris