L’ésser humà ha tingut, té i seguirà tenint la necessitat imperiosa, quasi innata diria, de desitjar. Els desitjos comporten un estat d’expectació que ens manté en alerta constant, i així va passant el temps mentre nosaltres esperem que algun dia es compleixin. En el cas dels músics, sobretot en els temps més recents, el major desig de tots ha estat el del reconeixement. Sembla que la fama atorga un estatus diferent a aquells músics que la poseeixen. Curiosament, Wish (1992), de The Cure, va en direcció contrària a aquest pensament perquè reflecteix el rebuig a aquest desig. Tot plegat sorgeix a partir de la popularitat que va obtenir el grup amb la publicació del disc anterior, Disintegration (1989). Aquest va suposar un punt d’inflexió per a la banda anglesa, i sol ser considerat el millor treball de tota la trajectòria de The Cure. Després d’assolir un èxit rotund, el grup va haver d’afrontar-ne les conseqüències, i Wish tracta precisament això.

Wish es pot considerar un disc heterogeni en comparació amb altres publicacions de The Cure. Tot i això, gaudeix d’una continuïtat temàtica i fins i tot es podria dir que es tracta d’un disc cíclic. La primera cançó es titula Open, i introdueix acuradament l’atmosfera de tota l’obra. “And the way the rain comes down hard, that's how I feel inside” són paraules d’un Robert Smith, el vocalista del grup, que se sent desubicat en aquests instants en què se suposa que ha aconseguit tot allò que un músic desitja. L’última cançó, End, que ja només amb el títol confirma l’esperit narratiu del disc, explca com, un cop aconseguida la fama, el que prossegueix és la desil·lusió.

S’ha de dir que, intrínsecament, la majoria de pistes de l’àlbum relaten un altre tipus de desig; aquell que té a veure amb l’amor i els sentiments. En el cas de A Letter to Elise i To Wish Impossible Things es parla d’aquell amor impossible, gairebé platònic. A From the Edge of the Deep Green Sea i Apart es comenten les sensacions que provoca una ruptura amorosa. En canvi, hi ha algunes cançons puntuals que trenquen amb aquest esquema de penombra i desesperació. L’exemple més clar és el de Friday I’m In Love, que s’ha convertit en un dels temes més escoltats del grup per les bones vibracions que transmet.

Precisament amb cançons com aquesta es confirma la diversitat de Wish també en l’àmbit musical. És cert que en general les cançons segueixen una estètica més introspectiva, amb melodies molt repetitives, que reafirmen la idea de les lletres, i amb acompanyaments també en bucle; però temes com Doing The Unstuck o Wendy Time mostren una faceta més optimista i desenfadada.

Wish és una aposta per la reflexió interna. Convida a qüestionar-se allò que un vol aconseguir, també quin és el procés per arribar-hi, i el més trasbalsador de tot, què passa un cop s’ha fet realitat el desig.

 

 

Fitxa tècnica:

Títol: Wish

Artista: The Cure

Data de publicació: 1992

Discogràfica: Fiction Records

Estil: rock alternatiu

 

Altres ressenyes del disc:

Exile SH Magazine. (n.d.). The Cure - “Wish” (1992). Exileshmagazine.Com. Recuperat de https://exileshmagazine.com/2013/12/the-cure-wish-1992.html

Hunter, J. (1992, April 21). Rolling Stone. Rollingstone.Com; Rolling Stone. https://www.rollingstone.com/music/music-album-reviews/wish-113089/

Jarque, O., & Perfil, V. T. mi. (n.d.). La Jukebox. Blogspot.Com. Recuperat de http://lanuevajukebox.blogspot.com/2016/02/critica-clasica-wish-de-cure-1992.html

 

Vídeos, entrevistes i reportatges sobre el disc:

The Cure /// Show /// Live 1992 /// AI Interpretation. (2021, January 13). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=dHOi7_cJvjQ

THE CURE - wish E.p.k. [official video] 1992. (2016, March 22). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=SAKx8oaAMQg