L'any 1714 es funda un monestir pels monjos catalans exiliats a Viena, una mena d'ambaixada catalana vinculada amb Montserrat. Un casal que s'acabarà transformant en un lloc d'allotjament per a tothom, on Beethoven va morir el 1827. Anys més tard, quan es reformava la ciutat, aquest espai fou destruït i un col·leccionista d'art es va apropiar de certs objectes de l'habitació. Quan Pau Casals s'assabenta que, per casualitat, un dels compositors més grans de la història morí en un monestir català, s'interessà a retrobar el lloc i conèixer l'ambient on el gran mestre hi passà els seus últims moments. El col·leccionista li dóna a Casals, exiliat a Viena el 1939, la finestra en qüestió, i aquest, se l'endú a Catalunya. 

Aquesta és la història de la finestra que Beethoven va veure abans de morir, i que, actualment, reposa al Museu Pau Casals del Vendrell, i, de fet, només són dues pedres semblants a un maó rectangular amb el relleu del rostre del compositor i una petita inscripció de record realitzada pel col·leccionista. 

La curiositat rau en el fet que, d'entre els molts llocs que hi havia a Viena, el compositor anés a parar al monestir català, on hi descansà prop de quatre mesos fins que morí al març de 1827. Però la història de l'edifici també és prou curiosa per dedicar-hi un petit comentari, en dos sentits: per començar, fou un lloc on molts catalans van estar exiliats, i resistí com a casal fent difusió de la imatge negra de la marededéu catalana, cosa que sobtà a Europa, fins a l'any 1779, quan l'edifici es privatitza i passa a ser d'ús militar, i a més es perd el rastre dels monjos enterrats. D'altra banda, l'edifici va seguir intacte fins que Viena es va anar modernitzant ja al segle XX, i Pau Casals, en adonar-se, va tenir temps de lluitar com va poder per conservar l'edifici dempeus. I ell, paradoxalment, era un exiliat català més, dos-cents anys després. 

Sembla mentida que aquesta història pugui ser certa, i poca gent la coneix. El que no he esbrinat és on paren les altres pedres de la finestra del monestir, potser els successors del col·leccionista les guarden amb el mateix entusiasme que Pau Casals tingué, o potser serviren per fer una altra finestra. 

(Curiositat publicada a certs mitjants. Entrevista de Catalunya Ràdio a Jaume Ayats) 

Oriol Grèbol.