Jean-Jaques Rousseau (1712 - 1778) va ser un dels principals filòsofs de la Il·lustració. També va ser un reconegut compositor. La seva òpera Le Devin du village va ser interpretada nombroses vegades. També destaca la seva faceta com a historiador de la música, amb els seu Diccionaire de musique (1768).

Rousseau, als vint anys es proposa guanyar-se la vida amb la música, volia tenir fama i diners.

Creia que s’havia de canviar de nom i així és com a partir del nom de Rousseau va fer l’anagrama de Vaussore, i va anomenar-se Vaussore de Villeneuve. Ventura de Villeneuve (un model per a ell) en sabia molt, de composició i Rousseau, sense saber-ne, es vanava de compositor ydavant de tothom tot i no poder escriure ni una cançó d’allò més senzilla.

Va ser presentat al senyor de Treytorens, un professor de dret, que era aficionat a la música i feia concerts a casa seva, i li va voler oferir una mostra de les seves aptituds. Es va posar a escriure una peça pel concert com si dominés la tècnica compositiva perfectament. Va dedicar dues setmanes a la composició d’aquesta obra, passar-la a net, transcriure les diferents parts amb tanta confiança com si hagués escrit una obra mestra.

Finalment, per acabar d’arrodonir la composició, va escriure un minuet que es cantava pels carrers en aquella època. Ventura era qui li havia ensenyat aquell minuet amb l’acompanyament del baix i Rousseau el va col·locar al final de l’obra i va apropiar-se’l sense cap remordiment i amb tota convicció.

Un cop arribat el dia del concert, va reunir els músics per a interpretar la seva peça . Va explicar a cadascú la seva part, la manera d’interpretar, els tempos, les repeticions… Van assajar durant cinc minuts que per a Rousseau van semblar una eternitat i seguidament va tdonar uns quants cops preliminars d’atenció. Per un moment va regnar el silenci abans de que comencessin a tocar.

Per molt mal músic que el consideressin, l'efecte d'aquella música va ser pitjor del que s'esperaven. Els músics no paraven de riure, el públic es tapava les orelles. Els músics de l'orquestra que s'estaven divertint, tocaven tan fort com per perforar els timpans d'un home sord. Rousseau va mantenir la compostura i va aguantar davant l'orquestra per vergonya de marxar de l'escenari. Podia sentir la gent al seu voltant lamentant-se d'aquella peça i dient que la música no es podia tolerar.

El que no podia esperar Rousseau era que un dia la seva música despertaria reaccions de sorpresa i aplaudiments i quan toqués davant del rei de França les dones de la cort murmurarien i exclamarien com de bonica i encantadora seria la seva música.

Font: Lebrecht, Norman (1985). The book of musical anecdotes. New York: The Free Press.