A qui no li ha passat mai no saber com reaccionar davant d'un concert de música contemporània?- Potser heu sentit que aquesta música no us acabava d'arribar però creieu que això és culpa vostra, que us falta certa cultura o coneixements per arribar a comprendre aquest tipus de música. Aquesta és la idea que volien fer creure els creadors del  Dodecafonisme serial i que, en part, ha mantingut en peu aquesta música. 

En realitat, això de que la "música nova" no ens desperti sentiments no és res de nou. De fet, els mateixos creadors, en concret- Arnold Schönberg, ja ho manifestava com a propòsit d'aquest tipus de música. Però endinsem-nos més en la qüestió, què és el que fa que la música serial no agradi?

Segons diu Alessandro Baricco, llicenciat en Filosofia i diplomat en piano, en el seu llibre de caràcter musicològic El alma de Hegel y las vacas de Wisconsin això és degut a que aquesta música no funciona amb el mecanisme amb el qual està basada molta de la música, si més no de tradició culta occidental, d'expectativa- resposta. Altrament consta d'una pluralitat d'expectatives constants que ens fa estar a l'aguait i esperar una resposta que no arriba mai i que, d'altra banda, podria ser de qualsevol tipus, perquè a una o diverses notes les pot seguir qualsevol altra nota (és veritat que el Dodecafonisme consta d'una sèrie de dotze notes que es va repetint i per tant, en teoria es pot saber quina nota vindrà. A 'hora de la veritat però, mentre sona la música- és pràcticament impossible apreciar-ho). Amb termes musicals això significa que hi ha una tensió harmònica constant, provocada per l'atonalitat de la música, que no s'arriba mai a resoldre en una harmonia més estable. 

L'altra raó per la qual no agrada la música dodecafònica és que no concorda amb el seu temps, no és contemporània. En uns inicis, es va erigir en contraposició a les grans dictadures i conflictes bèl·lics de l'inici del segle XX. Llavors tenia un sentit: concordava amb la modernitat encara que fos per oposar-s'hi. Ara que, en el primer món, no hi ha guerra ni grans dictadures, ja no en té. La "música nova" s'amaga i s'aïlla d'un món que ja no és el que era i que no té per què témer. Avui dia no hi ha cap justificació pel trencacaps que suposa aquesta música.

En conclusió, la música dodecafònica no agrada perquè, si bé es basa en un sistema d'expectativa-resposta, aquest és massa complex i imperceptible. A més, no és contemporània i el seu aïllament de la societat i per extensió, complexitat (perquè estava pensada per ser una cosa alternativa que només poguessin entendre els mateixos compositors), ara ja no té sentit.