Com explicar la imatge de Yehudi Menuhin, un dels
violinistes més cèlebres de tots els temps i aclamat director d’orquestra,
posat de cap per avall i d’esquena a una orquestra que sembla voler seguir el
moviment dels seus peus? Aquesta situació un xic insòlita i força inversemblant
es pot aclarir amb una sola paraula: el ioga.
Es diu que Menuhin va descobrir aquesta
disciplina un dia de 1951, a la sala d’espera del seu osteòpata. Mentre
esperava el seu torn per intentar atenuar els dolors musculars de sobra
coneguts pels violinistes, va descobrir de reüll un petit llibre que parlava
sobre el tema. Intrigat, l’agafà i en quedà absolutament fascinat.
Un any després, la sort va voler que el primer
ministre de la Índia l’invités a realitzar una sèrie de concerts pel país. Fou
allà on va conèixer B.K.S. Iyengar, un reconegut mestre de ioga indi. L’atapeïda
agenda d’aquest només permetia una trobada de cinc minuts a les set del matí...
que es va acabar convertint en una sessió de tres hores i mitja on el
violinista va entrar en contacte amb les asanes (o postures del ioga),
destinades a assolir un major equilibri físic i mental. Aquest fou l’inici d’una
relació d’amistat i professional que va ajudar a difondre la disciplina per
occident. Així, Menuhin s’emportà el seu nou mestre a fer un tour en el que
visità Gran Bretanya, França i Suïssa; on molts europeus varen practicar per
primer cop el ioga. Iyengar també donà classe a altres músics com ara la violoncel·lista
Jacqueline du Pre i els pianistes Lilli Kraus i Clifford Curzon, a banda d’escriure
llibres juntament amb Menuhin. Sembla ser que el ioga tingué un gran impacte en
la vida del famós intèrpret de violí, que arribà a afirmar que la disciplina havia
canviat la seva manera de tocar. De fet, Iyengar va rebre un regal molt
especial del seu alumne, un rellotge amb una sorprenent dedicatòria: “Al meu
millor professor de violí. Yehudi Menuhin”.
Així, es pot entendre millor aquesta divertida
fotografia, en la que Manuhin està executant una asana anomenada “sirsasana”.
Això sí, l’escenari és ben peculiar: ni més ni menys que el centè aniversari de
la Filharmònica de Berlín. El nostre protagonista, que havia estat convidat a
dirigir la orquestra, manifestà al públic la seva preocupació pel fet que els
directors sempre treballaven d’esquena a l’audiència, al·legant haver ideat un
mètode infal·lible per contrarestar-ho. I així acabà de cap per avall, mentre
els seus peus marcaven els compassos de la familiar cinquena simfonia de
Beethoven.
.png)
.png)
0 comentaris