Aquest passat diumenge 29 de gener, a la sala 1 (Pau Casals) de l'Auditori, va tenir lloc el concert en commemoració del 15è aniversari de l'Esmuc, amb un repertori força representatiu dels diferents vessants que formen part dels estudis de l'Escola.

Primerament, el director de l'Escola va fer un parlament introductori, a mode de benvinguda. Va parlar una mica de la recent i lactant història de l'Escola, de la seva amplitud i transversalitat d'estils, i de com aposta per la música contemporània del segle XXI i pels diferents àmbits de l'Escola. Seguidament, la consellera d'educació Meritxell Ruiz, va fer un petit parlament, encoratjant i felicitant a tots aquells que formen part de l'engranatge de l'escola, de les etapes prèvies i de la música en general.

La primera obra del programa, anomenada «Encontres», ja era un bon exemple, si no el més clar, de la intencionalitat del concert de representar la diversitat d'estils. Es tractava d'una obra composta i dirigida pel Joan Díaz, per a cobla, quartet de jazz i guitarra flamenca solista.

El més destacable, va ser la interpretació del guitarrista que va aconseguir deixar al públic atònit amb la seva tècnica i virtuosisme. També amb un fraseig càlid, clar, íntim i personal, i amb una remarcable tranquil·litat i porte dalt de l'escenari.

La segon obra, «Blau», de Bernat Vivancos, per a orquestra simfònica i dirigida per Lorenzo Ferrándiz, va ser, pot ser, del més interessant del concert. L'orquestra va demostrar el seu alt nivell tècnic e interpretatiu, amb una obra que, en part per l'obra i en part per la interpretació, et mantenia en atenció de principi a fi. Amb un sublim final, on el silenci era el protagonista, l'orquestra va demostrar la capacitat i solvència per deixar emmudit el públic assistent.

En la segona part, altre cop tornàvem al mestissatge d'estils, amb una obra basada en un bestiari de Pere Quart per a orquestra simfònica, quintet de jazz, tenora, flabiol, tible i solistes vocals. Va ser composta i dirigida per professors del departament de jazz de l'Esmuc. La sensació va ser potser similar a la primera part, on els solistes vocals van prendre protagonisme en aquest cas.

La tria del repertori, amb compositors de música totalment contemporània, va fer que potser l'orquestra i músics en general, tot i mantenir en tot moment una vitalitat típica i digna de les orquestres joves, no estigueren, potser, amb la mateixa passió que pogueren estar interpretant els grans clàssics. Però aquesta passió va ser substituïda per curiositat, atenció i professionalitat, per atorgar al públic una transmissió clara de la idea del compositor. En definitiva, tot i en alguns moments va semblar que la duració del concert es feia llarga, va ser recomanable pel seu context i la seva qualitat.