Ballet Preljocaj: Spectral evidence i La stravaganza, dues petites joies de comunió entre música i dansa
By Unknown - d’abril 24, 2017
Spectral
evidence i La stravaganza són ballets del ballarí i coreògraf
francès Angelin
Preljocaj. Aquestes dues obres, creades originalment per la
companyia New York City Ballet, són
petites històries de no més de 35 minuts però que emocionen l'espectador amb el
moviment corporal, amb l'escenografia senzilla però estèticament impecable i el
viatge a través d’un repertori musical que juga un paper rellevant en les dues
obres.
A Spectral Evidence és la representació del judici i condemna de quatre dones, ambientat en els judicis històrics de les bruixes de Salem. La primera inspiració del coreògraf va venir a través d’una peça vocal de John Cage que no havia escoltat mai. Especialment el va inspirar un fragment de la composició sense res més que el so d'una respiració. Aquest és un dels moments més especials d'aquest espectacle. ¿Què millor que una peça basada en la respiració per connectar amb el moviment corporal dels ballarins? Però en tot l'espectacle la presència de les peces de Cage és essencial. A més, aquestes peces, escoltades i observades amb el moviment dels ballarins, agafen una nova dimensió i interpretació.
Després d'un descans de 25 minuts, que considero excessiu, va començar la segona peça: La Stravaganza. Aquí Preljocaj segueix amb temes històrics i ens parla de la immigració en els Estats Units, on passat i present s'enfronten i es relacionen. Altra vegada la música és molt present i tal com diu Preljocaj "la música experta i elaborada de Vivaldi s'enfronta a sons més orgànics"[i]. En l'obra interactuen personatges del present i del passat, s'intercala el Concert nº 8 de Vivaldi amb música de compositors contemporanis (com per exemple Les objects obscurs de Ake Parmerud). Aquesta mescla de temporalitats i de contacte entre continents representen molt bé la mescla de dansa clàssica i contemporània del ballet Preljocaj.
A Spectral Evidence és la representació del judici i condemna de quatre dones, ambientat en els judicis històrics de les bruixes de Salem. La primera inspiració del coreògraf va venir a través d’una peça vocal de John Cage que no havia escoltat mai. Especialment el va inspirar un fragment de la composició sense res més que el so d'una respiració. Aquest és un dels moments més especials d'aquest espectacle. ¿Què millor que una peça basada en la respiració per connectar amb el moviment corporal dels ballarins? Però en tot l'espectacle la presència de les peces de Cage és essencial. A més, aquestes peces, escoltades i observades amb el moviment dels ballarins, agafen una nova dimensió i interpretació.
Després d'un descans de 25 minuts, que considero excessiu, va començar la segona peça: La Stravaganza. Aquí Preljocaj segueix amb temes històrics i ens parla de la immigració en els Estats Units, on passat i present s'enfronten i es relacionen. Altra vegada la música és molt present i tal com diu Preljocaj "la música experta i elaborada de Vivaldi s'enfronta a sons més orgànics"[i]. En l'obra interactuen personatges del present i del passat, s'intercala el Concert nº 8 de Vivaldi amb música de compositors contemporanis (com per exemple Les objects obscurs de Ake Parmerud). Aquesta mescla de temporalitats i de contacte entre continents representen molt bé la mescla de dansa clàssica i contemporània del ballet Preljocaj.
La Stravaganza és més dinàmica, amb més ballarins
sobre l'escenari, amb una escenografia menys minimalista i amb músiques més
contrastants. I tot i que potser menys impactant emocionalment que Spectral Evidence,
durant l'obra també es van produir moments sublims de complicitat exquisida
entre ballarins. Van ser els moments de silenci absolut.
Però en aquest punt, també cal fer una
valoració d'un altre element actiu dins l'obra, especialment en els silencis,
per tal de poder gaudir de moments de delicada bellesa. És el públic, i aquest
en algunes ocasions no va estar a l'altura. Tot i ser un Liceu amb bastants
butaques buides, en els moments on la música deixava de tenir presència
afloraven sorolls com vibracions i sons de mòbil, moviments de butaques i, és
clar, un clàssic, la cadena d'estossecs.
Tot i aquestes consideracions, els dos espectacles
són petites joies per viure de manera curta i però intensa. A més, crec que és
un espectacle ideal per unir amants del ballet i amants de la música més
contemporània. Qui li agradi la dansa descobrirà una música de la qual segurament
no pagaria una entrada per anar escoltar-la en format concert, i per als qui
agrada la música contemporània, amb la coreografia de Perljocal, sembla cobrar un nou sentit.
https://www.youtube.com/watch?v=qRNmVWf07_Y
https://www.youtube.com/watch?v=yiBebqJfF9o
https://www.youtube.com/watch?v=qm-u9PA754I
.png)
.png)
0 comentaris