L'altre dia em preguntava un familiar: existeix
actualment un compositor de la categoria i popularitat de Bach? Més enllà dels
molts matisos que podríem fer sobre aquesta pregunta (i que vaig intentar
explicar al meu familiar), aquesta petita anècdota em va portar a pensar altra
vegada en la desconnexió que existeix entre el públic no especialitzat i els
compositors del que anomenem vulgarment de música "contemporània" o
"acadèmica". I a la vegada, hem de ser sincers, jo tampoc vaig saber
donar-li gaires noms ...
Aquest fet es va produir una setmana després de veure l'espectacle del Ballet Preljocaj, La Stravaganza, on la música de compositors contemporanis quedava totalment integrada en l’obra. D'aquest espectacle vaig haver d'escriure'n una crítica i vaig acabar-la amb l'opinió que aquest espectacle podia ser una bona ocasió per a acostar-se a aquest tipus de música. El mateix vaig comentar al meu familiar, i vaig generalitzar la meva opinió fins al punt d'afirmar que aquesta música dins d'un espectacle és més senzilla d'escoltar. Doncs bé, crec que aquesta és una bona ocasió per argumentar millor la meva posició.
En la música acadèmica occidental, sempre hi ha hagut una relació entre espectacles de dansa i música. En trobem molts exemples. Els ballets amb música de Txaikovski o de Copland, o els especialment interessants Ballets Russos de Diàguilev. En aquests, no només hi van col·laborar compositors com Stravinsky o Satie, sinó que també ho va fer artistes punters i revolucionaris en l'època com Picasso o Cocteau, que van construir decorats i vestuaris. Aquests eren espectacles molt populars, amb gran afluència de públic que admirava tant la dansa com la música. I va ser en aquesta època, en les primeres dècades del segle XX, quan les dues disciplines començaran a acostar-se al que s'anomena dansa i música contemporània. D'alguna manera, evolucionaven de costat. Per què no pot seguir sent així?
Parlem clar. La música contemporània és "estranya", diu molta gent. No l' "entenc", diuen altres. Doncs per què no els donem claus, si no per entendre-la, per poder apreciar-la? No emetem només sons sintètics que queden perduts en un auditori. Fem que aquests sons s'associïn a un moviment, a una coreografia, a una història, a un vestuari, a una escenografia, a un color o a un ambient, i que tots aquests elements ajudin a crear estats emocionals amb els quals l'espectador sigui capaç d'identificar-s'hi de manera intuïtiva.
Amb tot això no estic dient que dansa i música hagin de ser inseparables, i que una no és vàlida sense l'altre, no. Simplement vull posar en relleu que crec que un espectacle conjunt amb molts elements artístics que interaccionen amb la música, pot arribar més fàcilment a un públic potencial, que com el meu familiar, té certa curiositat per conèixer compositors actuals i noves maneres de fer música.
.png)
.png)
0 comentaris