L’arribada de Lalaland a les pantalles ha generat molta expectació, i també molta polèmica, entre
les masses i les diferents escoles de pensament cinematogràfic i artístic. El
film apareix, als ulls de la majoria, com una recopilació exhaustiva de
material preexistent; una mirada al musical, el gènere fílmic més optimista i
preciosista que ha produït mai Hollywood. En efecte, les referències a obres
tan emblemàtiques com Singing in the Rain o West Side Story, i
fins i tot Grease, són constants. L’assemblatge de tot aquest contingut
és —i crec poder referir-me a un acord bastant estès sobre aquesta qüestió—
d’una delicadesa indiscutible. Ara bé, entre les veus més crítiques
—oblidant-nos de les crítiques destructives, que li han plogut a raig—
destaquen les que no “poden” considerar Lalaland un musical amb totes
les de la llei.
Moltes de les
opinions sostenen que el film no compta amb un repartiment estel·lar en qüestió
de música i dansa. Podem estar-hi d’acord; Ryan Gosling i Emma Stone no són ni
ballarins ni cantants professionals. S’ha argumentat que Lalaland, precisament
per aquest fet, no passarà a la història com una representant del gènere, i
també que “no ha innovat”. Però el mèrit d’una pel·lícula és —al meu entendre—
tant a les mans dels protagonistes com a les dels actors secundaris i,
sobretot, a les dels extres: la primera escena és, com diu Clàudia Brufau a El núvol, una explosió
de focs artificials desenfrenada, que s’aguanta per la brillant actuació d’una
sèrie d’extres que es posen a l’esquena la qüestió musical i coreogràfica, i
que l’aguanten durant tota l’obra.
A part de senyalar aquest remarcable treball de fons, m’agradaria posar en
dubte la necessitat de la innovació en cinema, i precisament en un gènere que
ha fet de la renovació —o més ben dit, de la reedició— d’una sèrie de valors
totalment estàtics —els inherents a Hollywood i, més enllà, els que encarna el
somni americà— la seva raó de ser. Pot criticar-se, sens dubte, la
professionalitat musico-escènica dels actors principals. Però la presència
gairebé contínua de la música en la pel·lícula —m’ha semblat llegir, en algun
lloc, que Lalaland “no contenia tanta música com prometia”, opinió que
ni tan sols em dignaré a posar en joc—, una música construïda amb el patró de
les grans bandes sonores de musicals, amb tres o quatre temes principals i un
teló de fons reservat, en aquest cas, al jazz, la converteixen sens dubte en un
musical, equiparable als èxits taquillers dels anys 50. El forever summer del
Hollywood més llaminer no trobarà mai un mitjà millor que la música per
expressar-se. It’s another day of sun!
.png)
.png)
0 comentaris