Rotunda i refinada, discreta i exuberant: Sonja
Djorjebick representa la lluita de contraris, la màgia de la paradoxa. Amb una suficiència
tècnica gairebé insultant i una plasticitat dinàmica que no és d’aquest món (pot passar
del fortíssim més aclaparador al pianíssim més eteri), la pianista sèrbia va defensar amb coherència i rigor
una intrèpida versió del concert no.1 de Txaikovski sense por als
extrems i amb una sàvia dosificació de la tensió que reservava tota l’energia
per als autèntics clímaxs de la partitura.
En un
Auditori lluny d'estar ple però receptiu als seus encants, Djorjebick va donar
una lliçó d’elegància només començar demostrant com és possible (i de pas
desitjable) que els acords inicials de l’allegro
maestoso, estrepitosament triomfants, tinguin la presència i
grandiloqüència requerida sense necessitat d’atonyinar el piano. En el segon
moviment, sublimment romàntic, la sèrbia va exhibir sense narcisismes un
desplegament de recursos impressionant. L’exquisit oasi líric de la secció
introductòria va ser de conte de fades: dolç i bucòlic, però sense arribar a
embafar, i on hi va destacar un refinadíssim sentit del fraseig, que feia
meandres entre aguts acampanats, cascades de notes i arpegis abracadabrants. Empatitzant
a la perfecció amb tots els canvis d’humor de Txaikovski, Djorjebick va trencar
l’atmosfera ensucrada per atacar el prestissimo
amb una pulcritud i una nitidesa en l’articulació prodigioses. I l’allegro con fuoco, electritzant des del
principi, va ser de seure a l’extrem de la cadira, pura dinamita.
L’orquestra,
en canvi, no va ser tant per tirar coets ni fer focs d’artifici. Va complir,
correcta, amb el que hi deia a la partitura i poc més, tot i que va acontentar
un públic de promoconcert.
.png)
.png)
0 comentaris