La postura político-ideològica entra dins la sèrie d’aspectes que no s’acostumen a aclarir en les biografies dels compositors. Val a dir que, sovint, aquesta indefinició (que es justifica, veladament, amb l’ajuda d’alguns prejudicis conceptuals, com el “bohemi” o l’ “outsider”, que planen sobre la figura de qualsevol artista), aquesta indefinició, dèiem, és buscada. És incòmode recordar que Dalí no va oposar-se mai al règim franquista; o remarcar la simpàtica relació entre Mozart i la francmaçoneria; o etiquetar com a antisemita la ment que va dissenyar l’obertura de Tristan und Isolde. Sovint la història de l’art ens regala petites veritats que permeten posar en dubte la veneració que professem cap a algunes personalitats: l’anècdota que ens disposem a racontar en conté una de particularment explosiva.
Stravinsky va ser el compositor de la innovació, la punta més afilada del modernisme, l’anti-romàntic per excel·lència, una de les avantguardes solitàries més enigmàtiques i captivadores que va produir el s. XX. Almenys des d’un punt de vista progressista, aquests enunciats congenien amb aquests altres: oposició al totalitarisme, respecte a la democràcia i lluita per la tolerància religiosa i racial. Però els primers anys del s. XX van generar un espectre de relacions entre art i ideologia política molt més ampli del que ens podem imaginar.
El compositor rus era un ric despreocupat, que cap als anys trenta disposava d’una fama incondicional i d’uns royalties excel·lents en països tan pròspers com l’Alemanya de la República de Weimar. Va esdevenir-se que Hitler va pujar al poder, i ell no els volia perdre. Quan el seu nom va aparèixer en una de les llistes negres del nazisme (que l’acusava de bolxevic), Stravinsky va escriure al seu editor perquè publiqués la seva genealogia immediatament: estava net. El seu pare era d’ascendència polonesa i catòlica i la seva mare venia de família ortodoxa.
Stravinsky només es va manifestar contra les acusacions nacionalsocialistes quan la seva música va aparèixer a l’exposició d’Entartete Musik, a Munich, l’any 38. Podria haver-ho fet molt abans. El creador de la Sacrée du Printemps, però, va preferir quedar-se al marge de la barbàrie. Es diu que el director jueu Klemperer va demanar-li el seu suport en un document contra l’exili forçat del poble hebreu. Altre cop, el seu ego (ignorant conscient de la unió entre música i identitat ideològica) va afanyar-se a contactar amb l’editor, preguntant-li:
“Is it politically wise to join this common cause?”
Font:
Xiros Cooper, J. (2000). T. S. Eliot’s Orchestra. Critical essays on poetry and music (1a edició). New York: Garland Publishing, Inc.
.png)
.png)
0 comentaris