El 26 de gener de 1889, L’or del Rin de Wagner va ser estrenat a L’Òpera de Budapest. Durant aquesta representació de la primera òpera de la tetralogia de L’anell del Nibelung, el coverol de l’apuntador va començar a cremar.

L’orquestra i els cantants, però, no van deixar de fer música. Podríem pensar que els músics no es van adonar que el teatre començava a fer pudor de socarrim, cosa força estranya si tenim en compte que l’apuntador es situava al mig de l’escenari. A més, sabem que el foc es va estendre per l’escenari i el fum va arribar al pati de butaques.

Tot cobra sentit quan descobrim que el director era ni més ni menys que Gustav Malher. El compositor i director bohemi, supersticiós i amant de la música per sobre de qualsevol altra cosa, va considerar que una catàstrofe de nivell prou important com un incendi, que podria posar en perill vides humanes –i no vides qualsevols, sinó les de les altes esferes de la societat de Budapest–, no havia d’impedir, sota cap concepte, que la interpretació de l’òpera wagneriana quedés interrompuda o inacabada. Només va haver-hi un moment en què Mahler va fer que l’orquestra deixés de tocar i els cantants deixessin d’actuar. Això va ser quan els bombers van arribar per apagar el foc, però una vegada l’incendi va ser extingit, el director va donar l’ordre de continuar amb l’actuació com si no hagués passat res.

Les critiques que va rebre Mahler van ser del tot positives i molt afalagadores, qualificant la representació d’immillorable. Això segurament no només es deu a la interpretació que devien fer els músics sota la batuta de Mahler, sinó que també hi devia influir l’heroïcitat que el director va dur a terme en decidir seguir amb la música sota qualsevol circumstància.

A partir d’aquest fet, Mahler va estar molt ben considerat com a director a Budapest i posteriorment va dirigir a Hamburg, Londres i finalment a Viena, on es considera que va desenvolupar la seva etapa més esplendorosa com a director.

Fonts: