El méu nom és Lluc Solés Carbó. La musicologia m’ajuda a orientar el meu amor per la música: pensar sobre aquest enigmàtic producte de l’inconformisme humà em proporciona un plaer indescriptible. No he tingut mai la sort de trobar aquest plaer en la interpretació, però estic en contacte directe i meravellós amb gent que sí que ho fa. Ells són els verdaders patges d’aquest inconformisme i els estaré eternament agraït.
Sempre he intentat no auto-anomenar-me músic, perquè el títol em sembla pedant. Malgrat tot, és indubtable que des de ben petit he tingut una relació estable amb la música. Vaig començar a estudiar-la amb cinc anys i m’hi vaig declarar, febrilment enamorat, passada una etapa confusa entre ciència i competitivitat. La meva formació és transversal i, tot i que la música clàssica em fascina en gran manera, encara m’atrau més l’acció de desmuntar el concepte de “música seriosa”, que l’enverina greument. Una vegada vaig sentir un melòman criticar durament el Rèquiem de Mozart. Se’m van inflar les venes i la poca formació coral que tinc va sortir a protegir-lo. Vaig recordar el pobre Süssmayr i tots els compositors menors que la selecció devastadora del cànon ha deixat fora. Sóc un fervent defensor de l’apropament sincer a la música i un detractor dels abrics de pell i de l’snobisme que es creu capaç de distingir els lieder de Schubert dels de Schumann.
.png)
.png)
0 comentaris