Tot i que als documents oficials hi posi Miquel, el nom que he portat sempre a sobre (aquell en què em reconec i que de pas em serveix per recordar-me de la meitat de la família que tinc a Itàlia), és el de Michele. En sí mateix, el detall no té gaire importància, però aquesta dualitat em serveix, aquí, per representar les dues àrees d’interès que miro de conciliar des que tinc memòria: els llibres i la música.
La meva relació amb la música ha estat molt lligada a La Garriga i el seu entorn, on he viscut gairebé tota la vida. Tot i haver passat per algunes escoles de més petit, el meu camí s’ha basat més aviat en allò d’aprendre fent, ja fos amb un acordió, teclats o un piano a les mans, gràcies a l’ajuda i suport de diversos professors particulars que s’han anat succeïnt al llarg dels anys i amb la companyia dels membres de projectes com ara Tetuà, ZZilo, The Bone-swing Breakers o The Rollovers (entre molts d’altres).
Va ser fa uns anys, mentre acabava els estudis en Antropologia i anava passant pels escenaris, que vaig començar a relacionar-me amb els interrogants que avui m’alimenten i que em porten a observar la música com a discurs, com un codi capaç de condensar multitud d’implícits i presentar-los en forma d’una proposta de ficció. Les relacions escenari-públic en la música popular (i la seva relació amb l’imaginari col·lectiu) són un tema que m’apassiona. Combino els estudis a l’ESMUC amb la meva feina en el sector editorial, on treballo des de 2013.
.png)
.png)
0 comentaris