Al record sonor de la Barcelona d’aquesta tardor històrica de 2017 quedaran, sense dubte, lligats els crits al carrer de milers i milers de manifestants d’una o altra ideologia. Ja sigui “Els carrers seran sempre nostres!” o “¡No nos engañan, Cataluña es España!”, entre d’altres, han marcat el missatge d’aquests dies. 

Però hi ha un altre element sonor que no se’ns hauria de passar per alt. Es tracta del “Tuctuctuctuc” incessant dels helicòpters policials. Aquests, després del tancament de l’espai aeri a altres mitjans, han sobrevolat nit i dia la ciutat. Un soroll constant, penetrant i capaç de travessar parets. Un soroll que, a mesura que s’acostava l’aparell, es feia més present, a cases, carrers i places. 

Un soroll que a molts va posar histèrics, segurament, per tenir tots les emocions a flor de pell, perquè sempre, sempre, passava dues vegades. 

La nit més llarga, la de l’1 d’octubre, on molta gent va fer guàrdia als col·legis electorals per tal d’assegurar-se que podia votar, al principi es responia a la seva passada amb xiulets, crits i altres improperis. Però a mesura que la nit avançava i els ànims queien, les reaccions van començar a minvar.

Pel matí, després d’una petita catarsi col·lectiva al veure entrar les urnes i dissipar les incerteses, la gent es va refer. Tot i així va durar poc, van començar a arribar missatges, vídeos i notícies on podíem veure com carregaven de forma violenta i bestial contra aquella escola, contra aquell poblet petit. Els ànims i les emocions, exhaustos després d’una nit en vetlla, van tornar a avivar l’estat de paranoia col·lectiva amb la idea que el pròxim col·legi fos el seu.

Al migdia, la resposta policial minvà, la jornada prosseguí i molta gent aconseguí votar. Però l’helicòpter va persistir els dies següents, a la quotidianitat de la ciutat s’hi afegí aquest element. Ja va ser igual que fos de la policia pròpia o aliena. Aquell instrument volador, gairebé de tortura, ha quedat per sempre més al record de molta gent.