Feia estona que mirava el blanc i negre d'aquelles tecles que semblaven no acabar mai. El temps passava com si no passés. Estava asseguda i les notes de la partitura giraven en espiral dins del seu cap. Odiava tocar aquella peça perquè, quan ho feia, li venia una olor de podridura negra que acabava amb la seva paciència i voluntat de seguir assajant una peça tan repugnant com aquella.
"Contemporània, buscar la bellesa dins la lletjor..." La Teresa recordava una i altra vegada les paraules del seu professor. I mentre les pensava, anava sentint com un nus a l'estòmac creixia fins gairebé marejar-se. 
Va tancar els ulls amb l'objectiu de calmar la sed de sortir corrent d'aquella  habitació asfixiant que li queia a sobre. Va respirar profundament. Va respirar molt profundament, i poc a poc, deixà caure els seus dits sobre les tecles com qui prova de tocar un nadó sense voler-lo despertar.
Sonà el primer acord. Sonà com una espurna blanca dins d'aquella cambra plena d'aire asfixiant, que lentament va anar fent-se camí
a través de la negror fins arribar a tocar la Teresa, provocant una tremolor de músculs, desfent el nus de l'estómac, esvaint el mareig.


La peça més repugnant, la més odiosa, va passar a ser la interpretació més bella.