A continuació desenvoluparé una ressenya sobre “Black Sands”  de Simon Green, un dics actual que es desenvolupa en el marc de la música electrònica.

Per començar presentaré al seu autor. Es tracta d’un productor, compositor i DJ de nacionalitat britànica que es fa dir Bonobo. L’estil de música en el que s’emmarca és el Chill out amb influències del down-tempo, el hip hop i el pop. Es caracteritza per l’agregament de melodies ritmes i sonoritats ètniques i per la combinació ben equilibrada d’estils musicals amb una tendència a les línies de baix complexes.

Fins al moment ha llançat  diversos discos de producció pròpia i remixos entre els quals destaquen ”Animal Magic” (del 2000) “Dial ‘M’ For Monkey” (del 2003), “Days to Come” (del 2006) i Black Sands (del 2010).  Es tracta d’una discografia amb un elevat gust simfònic que ha sofert una latent evolució. Simon Green va iniciar el seu camí a través del Trip-hop, una textura que podíem saborejar al seu primer àlbum d’”Animal Màgic”, on hi abundava l’aparició de trompetes i pianos reals.  Ja més recentment  S. Green adquireix una tendència cap a l’ús de les veus en directe i una clara afició cap a les músiques del món, que marcaran la seva carrera professional d’ara en endavant. Aquesta afició es veurà consolidada en “Dial ‘M’ For Monkey” amb col·laboracions com la de Erikah Badu. Tot i així amb el temps, S. Green, demostra i defineix el seu caràcter Chill out en ”Days for come” on també s’hi poden escoltar les seves influències de les “músiques del món” amb els ornaments i sonoritats que hi agrega.  

Amb l’arribada de “Black Sands”, el públic que havia generat l’autor, esperava un canvi en el seu llenguatge però en aquest cas no es va mullar, no es va tirar a la piscina sinó que crea un espai de comoditat, consolida el seu estil pròpi. No pretén enviar un nou missatge, ni usar un nou llenguate, és una obra amb una gran riquesa en la seva textura,  la qual és de gran complexitat i requereix una bona escolta. És un disc amb molts matisos provinguts del pop i el hip hop, que es caracteritza per un color variat i difuminat, amb un color com de melancolia expressiva.

Es tracta del quart dics de Simon Green i es llança el 29 de març del 2010 a través de la discogràfica Ninja Tunes. És una discogràfica independent amb sede a Londres fundada l’any 1991 per Matt Black i Jonathan More i té un paper rellevant en l’àmbit europeu ja que hi engloba molts productors i DJ’s endinsats en l’eletrònica, el jazz, el hip hop o el funk.

La seva track-list està composta per 12 temes entre els quals destaca “All in forms” (nº8 del CD) pel seu ampli ventall de sonoritats i els seus trencadors ritmes. Tots i cadascun dels temes té la seva personalitat pròpia, i se’n poden destacar elements distintius: Per una banda tenim  ‘kong’ caracterizat pel seu ritme de hip-hop amb corda, vent i efectes electrònics. Animals també destaca molt per les seves capes gruixudes generades sobre compassos combinants. ‘Kiara’ és un dels temes que també podem destacar. Es basa en un ritme hip hop  i usa empalmes vocals així com una inquietant tornada amb una sonoritat que recorda una melodia oriental posant sobre la taula el seu estil influent.  ‘We could forever’ es guanya també un lloc en els temes destacats per la elegant construcció d’un  Riff amb la guitarra sobre un ritme molt trencadís. Finalment cal destacar també tres dels temes pel seu ús de la veu femenina, a diferència de la resta.

La veu femenina que acompanya i col·labora amb  S. Green és la de Andreya Triana, una cantant i compositora de Soul nascuda a Londres,  coneguda pel seu debut amb Lost where I belong.  Cal a dir que la tendència  que adopta Bonbo per lús de la veu, en aquest disc es veu minvada al prioritzar altres sonoritats noves.

El dics ha patit diverses crítiques tant positives com negatives. Hi ha qui opina que és un llenguatge ja vist anteriorment amb grups com Cinemàtic Orquestra o Quantic els quals han sigut de gran influència per l’autor. Però hi ha crítics que el defensen argumentant que tot i tenir una sonoritat influenciada per sonoritats evidents d’altres grups, té una forma de tractar les textures tant complexes que realitza molt personal que li fan augmentar el seu valor.

En definitiva, aquest dics, no representa un canvi radical en la narrativa de Bonobo sinó un pas més per a la consolidació d’un llenguatge propi que porta molt de temps engendrant.