És divertit quan fas una troballa musical que destarota tan el sistema d'etiquetació i classificació imperant que no pots aferrar-te ni al triangle del model tripartit de Merriam ni a les caixes de J. Martí (música culta, tradicional, popular) perquè la geometria no et dóna respostes. Això em passa amb Tanya Tagaq.
La vaig descubrir en una video del youtube en què explicava com feia cant difònic. A la descripció del video, només una frase: Tanya Tagaq is a non traditional Inuit throat singer. I aquesta frase és la resposta a moltes preguntes. Començant pel més inmediat, el seu origen inuit, salta a la vista en la seva cara rodona i ulls axinats, i és que Tagaq va néixer a Cambridge Bay (Ikalutuutiak), Nuvanut, Canada i celebra els seus orígens d’una forma tan acomplexada que probablement no se sentiria insultada si algú emprés la paraula “esquimal” per designar la seva ètnia (“menjador de carn crua”): en una de les seves fotos més impactants se la intueix despullada amb un gran tros de carn sense cuinar regalimant-li sang per sobre.
Amb 15 anys, Tagag va abandonar el seu poble natal per a anar a l’institut, a Yellowknife, on va començar a aprendre el cant difònic tradicional. Després va estudiar arts visuals al Nova Scotia College of Art and Designand al mateix temps que desenvolupada la seva pròpia forma de cant difònic inuit tradicional, el kattajjaq, una mena de joc-competició entre dues dones que inicialment tenia l’objectiu d’entretenir als petits mentre els pares eren a caçar. Va començar a fer-se popular en festivals al Canadà, com el Folk on the Rocks però es va començar a fer coneguda universalment per les seves col·laboracions amb Björk amb l’àlbum Medul·la (2004). Els seus CD’s han guanyat molts premis, entre els quals Millor Disseny d’Àlbum i Millor Artista Femenina i amb l’últim, Animism (2014), nominat a l’Àlbum Alternatiu de l’Any, va obtenir l’Aboriginal Recording of the Year dels premis Juno.
La influència dels seus estudis artístics es fa molt evident en la concepció estètica i performativa de les seves fotografies, caràtules de CD i posades en escena, en les que surt retratada vestida tan amb vistoses plomes i pells d’animals com amb vestits de tall modern molt escotats. L’impacte visual és atractiu i interessant, sobretot per la barreja homogènia d’elements que representa ella mateixa: visceral i sexi, pop i aborigen, espiritual i animal. Aquesta estètica defineix molt bé la seva música. Tagaq té moltes veus i no totes són humanes; pot ser dolça i femenina o gutural i terrorífica i es deixa endur en les seves improvisacions, convertint-se en lloba, en ós, en ocell o en cérvola a plaer.
.png)
.png)
0 comentaris