Per la comoditat
econòmica no, us ho asseguro. O almenys, de ser així és un mitjà poc
intel·ligent: més em valdria barallar-me per l’herència d’alguna – fins al
moment desconeguda – parent excèntrica sense descendència, que barallar-me per
que l’ordre de les lletres alteri el producte de forma original, transcendent
en la història i significativa per l’espècie humana. O apuntant un pèl més
baix, per que les paraules estiguin al meu servei expressant allò que vull
transmetre. Així doncs, la pregunta que necessàriament ha de venir a continuació
és, i que és el que vols transmetre? Molt correcta i lògica, la pregunta, però
força molesta. Jo només vull... ballar sobre arquitectura. És a dir, escriure
sobre música.
Escriure per
entendre? Sí, no i potser. Entendre sobre tu, sobre ells i nosaltres, sobre la intenció
de, la obra de, l’estil de... Mai entendre la música. Ni tan sols quan entens
el què la forma, com la forma, per què la forma. Perquè encara en aquest
moment, hi haurà alguna cosa volàtil. Efímera i aquosa: que si la intentes
agafar amb els dits, s’escola. Hi ha alguna cosa que no està feta per ser
entesa. Que no pot ser nombrada. Llavors que fan les paraules? Al seu torn, creen.
No busquen la equivalència, no volen inventar una etiqueta concreta. No volen
ser la taula, paraula que compleix la seva funció amb diligència. Sinó que s’escapen,
volen més amunt i misteriosament, se n’adonen que cada cop estan més prop d’entendre.
Si no les creus, fes la prova: llegeix sobre la serotonina, la dopamina i la
oxitocina. És l’amor, em diuen. Ara deixa que t’ho expliqui un poeta. Ell que
llença amunt les paraules, les fa girar sobre elles mateixes, les amaga i les
ensenya, els fa oblidar qui són... i potser d’aquesta manera elles retenen l’aigua en
el seu palmell per uns instants, abans que torni a desaparèixer.
Diuen que hi ha
coses que no es poden explicar. La música només és una d’elles. Música. Música.
Però per molt que llegeixis, això no és una pipa. I llavors per què...? Per què
ho intentes? T’hi apropes, la rodeges, la mires de prop i de lluny, preguntes
coses que poden tenir resposta. Però et contradius, i vols abraçar l’aire, i
vols descriure amb paraules allò que no té paraules. Descrius, amb un llista
llarga d’adjectius, però no dius. No ho fas sempre, alguns cops ho evites i
parles dels milions de coses que hi relaciones, de les coses amb paraules
obedients i inofensives. Però només a vegades, et llances a l’abisme. Escric
sobre música perquè no és possible escriure sobre música. I què seria de la
vida si no els perseguíssim, aquests impossibles?
PD: Les paraules amaguen
veritats. I també mentides. Alguns cops no volen significar res, d’altres i de
forma involuntària, revelen més del que volien. O això és el que volem que
sigui?
.png)
.png)
0 comentaris