Putrum Putrum
By Unknown - de juny 14, 2014
El concert és a les 11.30, falta un quart d’hora i encara
estem perduts per Berga. Arribem per fi. Descarreguem la furgoneta, entrem a
Cal Panxo, el local on farem el concert, que és el casal independentista del
poble on els Castellers de Berga estan fent un sopar després d’un dur assaig
per la diada que els espera el diumenge, la Diada dels Quatre Fuets. Així que
entro, mig tremolant dels nervis. Està ple de gent que em mira amb curiositat.
Qui deu ser aquesta, es deuen preguntar. Clar, allà es coneix tothom. Em sento
bastant intrusa i fora de lloc, però continuo fins arribar a l’escenari. La
resta del grup ja són allà, està tot preparat. "Què, Laura, com ho portes?" Em
pregunten. Somric i intento amagar el tremolor de les mans. Quina merda això
del pànic escènic... En fi. Veig l’escenari, el que en el meu cap era un gran
escenari resulten ser quatre palets a un racó del jardí del centre, entre
alguns arbres, un escenari bastant petit per sis músics, però m’agrada. Em
relaxo. Va, que hem de fer proves de so! Vale... això vol dir que m’afanyi a
treure el violí, no? Pau, com es posa el micròfon? Representa que ara toco alguna
coseta fins que el tècnic em digui prou? D’acord! Començo amb una melodia
senzilla... merda, no he afinat... bé, som ‘tradis’ està permès no afinar... però
va, afinarem per quedar bé. Sí, tècnic, tot correcte? Perfecte. Prova l’acordió.
Prova el contrabaix, estem llestos.
I comencem! Amb Noces, aquesta me la sé bé! Entren
guitarres i la flauta i l’acordió fent la melodia, jo entro a la B. Un cop
començo a tocar baixen els nervis i em començo a sentir còmoda, perfecte! Acaba
la peça i ens presentem una mica, hola som Riu, com esteu, blabla. Es nota que els músics ens sentim
a gust i seguim tocant, ball de panderos del Penedès i les Fonts del Segre,
aquesta la brodo! Els membres del grup em van mirant, em van fent petits gestos
i indicacions per les pauses importants, els ho agraeixo, tot i que dins el meu
cap està tot clar com l’aigua. Ara una cançó cantada, Cigalons, recollida per
Artur Blasco, gràcies senyor Blasco per donar-me l’oportunitat de descobrir
aquesta peça. M’acosten un micròfon perquè canti, ai mare meva, amb la meva veu
de camionera... però bé, afino prou bé i em concentro en la melodia del violí que
és força important en aquesta peça. Seguim tocant temes rere temes, el públic
s’anima, els agrada, canten i la canalla balla. Però arriba el moment més
delicat, començo a suar i em torno a posar nerviosa... és el gran moment de
tocar, ni més ni menys, el ball de l’Àliga, un himne, un referent per tots els berguedans i patumaires en general, i tocar-lo a Berga,
a menys d’una setmana de Patum... acolloneix molt, perdó per l’expressió, però és
l’única paraula amb què es podria descriure el que vaig sentir en el moment. I
comencem... la gent fa un silenci sepulcral sense que l’haguem de demanar, ben bé
com si ja fóssim a la plaça i l’Àliga estigués ballant allà al nostre costat.
Encara no se si els va agradar la nostra versió –que s’enllaça amb el Salt
de Plens– però poques vegades m’he emocionat tant tocant com en aquell moment.
Així que ara un cop acabat el concert, contenta i feliç,
només em queda preparar-me per la Patum que ja s’acosta!
.png)
.png)
0 comentaris