El
primer que dic quan em presento és el meu nom, una etiqueta buida de
significat que cadascú va omplint a la seva manera a mida que em va
coneixent. Clàudia. El
va triar mon pare, com també havia fet amb el dels meus tres germans
grans, i amb mi va poder completar la cançó de bressol que s’havia
inventat per cantar-nos als quatre:
Amb aquesta cançó em va quedar molt clar des de petita que jo era la Clàudia, que així m’havia de presentar. Tot i l’esforç, a mon pare no se li ha donat mai massa bé això d’afinar i de ser creatiu, així que crec que la meva vessant més artística és fruit dels gens de ma mare. Però és un boig amant de la música, i que jo també ho sigui és en gran part gràcies a ell. El meu pare i la meva mare coincideixen en tenir compost el primer cognom, però són molt diferents entre ells, la qual cosa mai ha estat un impediment per unir forces i recolzar-me en la realització dels meus somnis. No em van posar cap impediment quan amb cinc anys vaig insistir en què volia estudiar música, tampoc ho van fer quan els hi vaig dir que era la música el que realment m’omplia i que m’hi volia dedicar. Deu ser difícil no saber què respondre quan els hi pregunten “què és exactament això que estudia la vostra filla?”, però suposo que les preocupacions marxen quan veuen com m’emociono a cada pas que faig per aquest camí que he triat.
Mónica linda que linda tu eres, Mónica linda que linda eres tú.
Elena linda que linda es Elena, Elena linda que linda es Elena.
Oh oh Javier, oh oh Javier, oh oh oh oh oh Javier.
Claudia bonita, Claudia chiquita,
Claudia eres tú y Claudia eres tú, y Claudia Claudia eres tú, y eres tú.
Claudia eres tú y Claudia eres tú, y Claudia Claudia eres tú, y eres tú.
Amb aquesta cançó em va quedar molt clar des de petita que jo era la Clàudia, que així m’havia de presentar. Tot i l’esforç, a mon pare no se li ha donat mai massa bé això d’afinar i de ser creatiu, així que crec que la meva vessant més artística és fruit dels gens de ma mare. Però és un boig amant de la música, i que jo també ho sigui és en gran part gràcies a ell. El meu pare i la meva mare coincideixen en tenir compost el primer cognom, però són molt diferents entre ells, la qual cosa mai ha estat un impediment per unir forces i recolzar-me en la realització dels meus somnis. No em van posar cap impediment quan amb cinc anys vaig insistir en què volia estudiar música, tampoc ho van fer quan els hi vaig dir que era la música el que realment m’omplia i que m’hi volia dedicar. Deu ser difícil no saber què respondre quan els hi pregunten “què és exactament això que estudia la vostra filla?”, però suposo que les preocupacions marxen quan veuen com m’emociono a cada pas que faig per aquest camí que he triat.
Tampoc
va ser fàcil per mi prendre consciència que aquella sensació de
transcendència produïda pel fet de llegir certs escrits,
d’escoltar determinats discursos i d’analitzar, sentir i
entendre la música de mil maneres diferents, superaven la meva
necessitat de posar-me a estudiar moltes hores diàries el violí amb
l’anhel d’arribar a interpretar el concert de Txaikovski com a
solista de la filharmònica de Berlin. Per molt que ho intentem, no
crec que la Musicologia es pugui definir amb poques paraules, cal
tastar-la i descobrir-la per un mateix. D’aquesta manera, cadascú
li confereix una direcció única des de la primera presa de contacte
i en base a l’experiència musical individual. Jo, per exemple,
considero l’objecte sonor requisit indispensable per la disciplina,
suposo que ho faig perquè, així com la Musicologia em permet
transcendir, el fet de tocar i escoltar música és allò que sempre
m’ha donat vida en l’ara i aquí.
Tot
i néixer a Alcalá de Henares, la meva mare va passar el seu embaràs
a Tarragona, caminant per la platja, sentint el so del mar... Tinc
família a tot arreu menys a Tarragona, però els meus pares van
decidir fer d’aquesta ciutat la meva ciutat, fer de la cultura
catalana la meva cultura. Així que és possible que em trobeu de
festa major, a plaça
ballant danses tradicionals o perduda per un poblet de Catalunya en
alguna trobada d’acordionistes. Les biblioteques són un altre dels
espais on passaria hores i hores fullejant llibres i partitures, tot
recreant mons i
imaginant històries inexistents. Com quan m’assec davant de la
finestra captivada per la pluja i penso i escric durant molt de
temps... Sigui on sigui, la música sempre hi tindrà el seu
lloc, sense ella no seria qui sóc perquè tampoc tindria les
persones que tinc ara al meu costat. Així que, què millor que
aquest blog
per parlar sobre aquesta deessa
que ens fa créixer a cada instant.
.png)
.png)
1 comentaris
Gran musicòloga, millor persona!!
ResponElimina